Els propietaris d’habitatge d'entre 30 i 44 anys cauen del 64% al 46% en deu anys

La Marina, veïna del barri del Raval de Barcelona, ronda la quarantena i, malgrat intentar accedir a la compra d’un pis durant anys, creu que és «impossible» ara per ara. De fet, se sent una «privilegiada» de viure des de fa un parell d’anys sola de lloguer. 

El seu és un exemple del «tall generacional» a partir dels ‘millennials’ en l’accés a l’habitatge comparat amb els seus pares i avis, segons els experts, que alerten de la conformació d’una «societat a dues velocitats» definida per si s’hereten immobles. Les llars de persones entre 30 i 44 anys propietàries del seu habitatge han caigut del 64% al 46% els últims deu anys a Catalunya, segons l’enquesta de condicions de vida del 2023 que elaboren anualment INE i Idescat.

Si l’any 2013, dos terços de la gent nascuda entre el 1969 i el 1983 –en números rodons, la generació X– vivia en una llar de la seva propietat i el 28,5% vivia de lloguer, l’any passat entre els nascuts entre el 1979 i el 1993 –la generació millennial–, els inquilins ja eren pràcticament tants com els propietaris (43,5 i 45,9%, respectivament). De fet, els llogaters ja van ser majoria en aquesta franja d’edat momentàniament el 2019 i el 2022.

Malgrat que la caiguda de les llars en què els residents són qui posseeixen l’habitatge és especialment significativa en la franja de les persones que tenen entre 30 i 44 anys, també és perceptible entre els de 45 i 64 anys (del 80% al 74% en una dècada). Entre els més grans de 65 anys, la xifra és estable a la baixa (del 86,1% al 85,3%), així com entre els menors de 30 anys (del 42,6% al 41,4%).

L’investigador de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) Jaime Palomera expressa en una entrevista a l’ACN que s’està vivint «un canvi d’època». Segons ell, les persones que van néixer a partir dels anys 80 del segle passat i, en especial, els que van començar a buscar casa «a partir del 2008» –l’any de l’inici de la crisi financera d’abast mundial–, es troben una realitat molt diferent que les dues generacions anteriors. 

«Entre el 1957 i el 2008, hi havia totes les facilitats per accedir a un pis de propietat, a la compra a través d’hipoteques», explica. Segons ell, a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària, bona part dels qui haurien pogut ser propietaris són inquilins. Com a conseqüència, hi ha «més gent vivint de lloguer i durant més temps».

De fet, l’edat mitjana dels llogaters a la ciutat de Barcelona ha passat dels 38 als 41 anys en poc temps, segons un article de la revista Barcelona Metropolis, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Entrevistada per l’ACN, la Marina explica que l’any 2021 va estar a punt de comprar-se un pis al Raval per 190.000 euros amb «l’ajuda» econòmica dels pares, però es va fer enrere perquè l’immoble «necessitava unes reformes que a primera vista no eren tan evidents». «M’hauria posat una soga al coll, no em podria haver passat res imprevist», explica.

Tres anys després, ara creu que «han pujat tant els preus» que no veu possible tornar-ho a provar. «He deixat fins i tot de cercar pisos a internet perquè em deprimeixo», afegeix, dient que té «sort» de poder viure sola per primer cop, ja que fa deu anys que viu de lloguer al mateix pis i només li han pujat de 750 euros a 860 euros la mensualitat en aquest temps. Malgrat tot, el que destina del seu sou a l’habitatge s’apropa a la meitat.

El 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen ni heretar ni comprar, segons un estudi

Segons Palomera, «la majoria» dels habitatges que surten a la venda se’ls queden «multipropietaris, fons d’inversió i societats que els dediquen al negoci del lloguer». Això, creu, provoca que cada vegada els immobles estiguin «en menys mans», majoritàriament les de propietaris que ja tenien habitatges.

De propietaris a inquilins, informe sobre la creixent desigualtat a l’accés a la propietat’ encapçalat per la seva entitat, IDRA, afirma que el 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen heretar ni poder comprar.

També en declaracions a l’ACN, la presidenta d’Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, creu que bona part dels ‘millennials’ no heretaran de la generació ‘boomer’ ja que amb l’augment de l’esperança de vida, algunes propietats aniran a parar «als nets o als besnets». Palomera, en aquest sentit, explica que entre els integrants de la generació Z, els més joves, el percentatge de la gent que creu que heretarà puja del 30% al 40%, però que en tot cas, tant aquesta franja d’edat com la ‘millennial’ hi haurà una «fractura social» marcada per les herències superior a la de la generació X i anteriors.

L’exsecretària d’Habitatge durant el tripartit creu que «la capacitat d’estalvi dels joves es veu retallada» si viuen de lloguer, cosa que acaba afectant tota la generació. L’accés a l’habitatge, diu, «marca tota la trajectòria» de la persona. «Si tu pots tenir una feina que et permeti comprar un habitatge i arribes als 45 o 50 anys amb un habitatge de propietat ja pagat o mig pagat, abordes el teu futur d’una manera diferent que si ets llogater amb uns lloguers que no saps com aniran», afegeix.

De fet, en Pau, resident a Vilafranca, a la segona part de la trentena, explica que ell i la seva parella estan de lloguer i que, malgrat viure fora de l’àrea metropolitana, «és bastant elevat». Tenen el projecte de reformar un habitatge antic per anar-hi a viure «però les reformes són molt cares, comportarien hipoteca que acabaria sent el mateix que el que paguem de lloguer». A més, en la línia de Carme Trilla, diu que ser inquilí és «complicat». «Sempre tens la sensació que estàs a la corda fluixa perquè sempre tens un propietari, no és ideal», conclou.

La Marina també incideix en la capacitat més baixa d’estalvi pel fet de ser llogaters, i en aquest sentit explica que ella va entrar al món laboral el 2008 i, des de llavors, «la crisi és un estil de vida» tant per ella com per bona part de la seva generació, per la «precarietat i els sous baixos» que impossibilitaven estalviar. «La gent de la meva generació que ha pogut fer una vida semblant a la dels meus pares és residual», segons apunta.

«El que compta no és el teu treball, sinó en quina família has nascut»

Palomera comparteix la rellevància del fet d’heretar immobles. De fet, creu que des de la crisi del 2008, s’està establint una «societat a dues velocitats» amb «més desigualtat» definida per si s’hereta. Si és el cas, això és sinònim d’estalviar-se el lloguer o la hipoteca, cosa que comporta més estalvi i «fins i tot comprar una altra casa, acumular més propietats». 

En cas contrari, com a inquilí molta gent «s’empobreix perquè el lloguer es menja una part molt gran del salari». «Per tant, passem d’una societat on qui més qui menys podia comprar un pis, a costa d’endeutar-se, a una on el que defineix el futur és si heretaràs», continua. «Si bé l’ideal de la meritocràcia ja estava en crisi, això acaba de destruir-lo, perquè parlem d’un món on el que compta no és el teu treball, el teu esforç, sinó en quina família has nascut i si és amb propietats o no», rebla.

L’investigador d’IDRA creu que el govern de l’Estat dona subsidis mitjançant «ajudes fiscals a qui ja està acaparant habitatges», ja que qui en té un en lloguer «paga menys IRPF que qui viu del treball», o bé un fons d’inversió que «acapara pisos no paga impost de societats o té un IVA superreduït». Per ell, cal «canviar tot el sistema fiscal» i introduir «contractes indefinits de lloguer, amb regulacions de preus, i que qualsevol nou habitatge que es construeixi sigui protegit i a perpetuïtat».

Els propietaris menors de 35 anys passen dels dos terços a un 31% en 20 anys a Espanya

L’Enquesta Financera de les Famílies que elabora regularment el Banc d’Espanya també mostra una caiguda en picat dels propietaris de l’habitatge on viuen entre les generacions més joves. Si bé dues terceres parts dels menors de 35 anys posseïen la seva llar l’any 2002, vint anys després la xifra s’ha situat en el 31,8% al conjunt de l’Estat, després d’una baixada especialment rellevant entre el 2011 i el 2014, coincidint amb la crisi.

Malgrat que la situació econòmica ha canviat respecte a aquells anys, la tendència no s’ha revertit. Tampoc ho ha fet entre la gent que té 35 i fins a 44 anys: fa dues dècades, gairebé vuit de cada deu (78,2%) eren propietaris, una xifra que ara ja és de sis de cada deu (61,8%) arreu de l’Estat segons el Banc d’Espanya. La caiguda és cada vegada més lleugera a mesura que les edats creixen, fins al punt que entre els més grans de 75 anys, el nombre de propietaris s’ha mantingut estable des del 2002 gairebé en el 85%.