Salut
Com l’estiu agreuja el sofriment emocional dels menors amb anorèxia
L’exposició corporal i el major nombre d’hores en família provoca un gran malestar en aquests joves que veuen dificultats per ocultar el seu trastorn alimentari
Imatge d’arxiu d’una jove asseguda al costat de l’aigua
L’estiu és un moment crític per identificar l’anorèxia en el nen i adolescent. L’exposició del cos en platges i piscines i el major nombre d’hores en família provoca un gran malestar emocional en aquests menors que veuen dificultats per saltar-se els àpats i ocultar el seu trastorn alimentari.
En una entrevista amb EFE, el psiquiatre infantil i coordinador de la unitat d’hospitalització d’adolescents de l’hospital 12 d’octubre, Rodrigo Puente, explica que no s’ha identificat una estació concreta o període de l’any en què s’iniciï la malaltia, si bé l’estiu a nivell simptomàtic és «un dels pitjors moments per a aquests pacients», ja que s’espera que mostrin el seu cos, quedant patenti la malaltia.
Segons aquest expert, a l’estiu es fan molt evidents «les conductes d’ocultació» el que afavoreix la sospita en pares o tutors que l’anorèxia és present.
Exposar el cos un motiu de vergonya: «Soc obès»
I és que exposar el cos a l’estiu per a un adolescent amb trastorn de conducta alimentària és «un motiu de culpa, malestar i vergonya» per pensar que és obès i els altres l’estan veient.
Recalca aquest psiquiatre infantil que la informació nutricional d’un pacient amb anorèxia està molt distorsionada: «Pensen que el que mengin ara els va engreixar-se tota la vida, i menjar en un moment en què han d’exposar el cos hores després els suposa un problema important».
Si bé no hi ha un perfil clar, Puente assegura que cada vegada és més freqüent trobar pacients de 10-12 anys, abans de la pubertat, amb predomini de les nenes. La presència d’homes és d’un de cada deu, percentatge una mica major en el cas de la bulímia.
Una anorèxia tractada dura de mitjana uns cinc anys. Segons dades del responsable de la Unitat d’Hospitalització de l’Adolescent del 12 d’octubre, en anorèxia nerviosa el 60 % dels pacients es recuperen, el 20 % millora substancialment però té una afectació en el funcionament i un altre 20 % es cronifica.
En el cas de nens amb anorèxia que van a campaments d’estiu, Puente assenyala que si hi ha una bona supervisió el normal és que no puguin mantenir aquest dejuni sostingut, s’identifiqui el problema i es contacti amb la família.
Puente afegeix que fa 15 anys es creia, segons estudis avui desmentits, que els pacients amb anorèxia nerviosa eren concebuts en mesos càlids sobretot primavera i estiu. Explica que aquesta conclusió es basava en estudis mèdics publicats que, posteriorment, van ser desmentits per tenir biaixos metodològics.
Més consultes a l’estiu
Sobre l’anorèxia en nens i adolescents també es posiciona el president de la Societat Espanyola de Medicina de l’Adolescència (SEMA), el pediatre Félix Notario.
En declaracions a EFE, Notario coincideix amb el seu col·lega en què el malestar de pacients amb trastorns alimentaris s’accentua a l’estiu per l’exposició del cos. I és que, diu, «en la base d’aquesta conducta hi ha un dèficit d’egosintonía amb l’esquema corporal propi».
Per al president de la SEMA, a l’estiu es veuen més consultes de nens per problemes de conducta alimentària i això és a causa del contacte estret amb la família, que permet una detecció més gran del problema.
Segons l’opinió d’aquest pediatre, el trastorn per conducta alimentària ha d’abordar-se en Medicina de Família i, en cas de ser necessari, traslladar-lo als equips de salut mental.
L’anorèxia és la punta de l’iceberg
Aquest pediatre afirma que l’anorèxia és «la punta de l’iceberg» i darrere hi ha altres trastorns de salut mental. «Això no passa per casualitat, passa perquè l’adolescent està arrossegant altres problemes psicològics i psiquiàtrics que afecten a la seva salut emocional. Ens equivocaríem si anem només darrere de l’anorèxia», diu.
Segons Notario, la primera consulta mèdica sol donar-se quan el pacient en porta, de mitjana, dos o tres mesos amb el trastorn alimentari, i la família ha detectat una pèrdua evident de pes.
Insisteix aquest pediatre en què el diagnòstic ha de ser com més aviat millor: «L’anorèxia no apareix d’un dia per l’altre, hi ha conductes preanorèctiques que el pressenten». Notario estima que només els casos més severs requereixen hospitalització. La majoria pot ser tractada en el marc de la família amb un suport mèdic i psicològic adequat.
