Europa augmenta l'edat de jubilació i encén el debat social sobre la sostenibilitat del sistema de pensions

El repte demogràfic i la sostenibilitat de les finances públiques suposen una complicació per als sistemes de pensions. És per aquest motiu que les pensions, que a l'Estat representen el 40% del pressupost, són uns dels principals debats que hi ha en l'actualitat a Europa i un dels que guanyarà més força a mesura que augmenti la població jubilada. La reforma del sistema anunciat a França, que pretén, entre d'altres, augmentar l'edat de jubilació de 62 a 64 anys, és l'últim episodi d'unes modificacions que amenacen de fer créixer la resistència social al continent. Una de les principals diferències entre els sistemes de pensions a Europa és precisament l'edat de jubilació, però també el pes que hi tenen les finances públiques.

A Espanya, les negociacions entre el govern espanyol i els agents socials per reformar el sistema de pensions i garantir-ne la sostenibilitat són complexes: sobre la taula, hi ha l'opció d'ampliar dels 25 als 30 anys els anys de cotització considerats per calcular la pensió, podent-ne triar els 28 millors. També es debat elevar el límit de les bases màximes de cotitzacions, i l'opció d'ampliar més anys el mecanisme d'equitat intergeneracional (MEI). Tot plegat, reformes que, a ulls de Brussel·les, ja van tard, perquè s'havien de tancar el 31 de desembre.

Els sistemes de pensions als països de la Unió Europea (UE) es basen principalment en dos pilars. D'una banda, el públic basat en les contribucions dels treballadors i, d'altra banda, fons per a la jubilació que aquests van omplint al llarg de la seva vida laboral. Segons explica l'expert en pensions i professor de la Copenhagen Business School Svend E. Hougaard Jensen, la diferència entre els països europeus és el pes que té cadascun d'aquests dos pilars en el sistema.

En els països del nord de la UE, com per exemple Dinamarca, Finlàndia o els Països Baixos, el segon pilar juga un paper molt important, mentre és residual a països com Itàlia, França o Alemanya. Es tracta d'un fons promogut en el marc de l'empresa orientat a estalviar per a la jubilació. Les aportacions les pot fer íntegrament el treballador o que l'empresa també hi contribueixi.

Malgrat la reticència social que generen, Hougaard Jensen defensa que la reforma del sistema de pensions és «absolutament necessària»per garantir la «sostenibilitat» de les finances públiques. Per tal de no reduir el poder adquisitiu dels jubilats, aposta per augmentar l'edat de sortida del mercat laboral tant com ho fa l'esperança de vida. «És un missatge clau que hem de transmetre. Ja sigui a Itàlia, Espanya, Alemanya o on sigui», subratlla.

Això sí, Hougaard Jensen considera que cal establir diferents edats de jubilació segons la categoria del treballador. «És una qüestió molt controvertida», admet, però defensa que els treballadors amb feines més físiques es puguin jubilar abans. «Tenir una edat de jubilació uniforme pot fer que sigui molt aviat per uns i molt tard per d'altres», remarca. Aquesta mesura, a més, considera que pot fer més «acceptable públicament»l'increment de l'edat de jubilació.

D'altra banda, el professor de la Copenhagen Business School considera que cal que els països que basen el seu sistema de pensions en la part pública incentivin el segon pilar, el dels fons en què els treballadors estalvien al llarg de la seva vida laboral. Això permetrà, argumenta, treure pressió sobre les finances públiques.

El sistema espanyol de pensions està basat en el principi de repartiment i tots els treballadors contribueixen a una 'caixa única' mitjançant la cotització. L'edat de jubilació legal estava fixada en 65 anys, però va augmentant progressivament fins arribar als 67 anys el 2027. Aquest mateix any, també s'incrementarà fins als 38 anys i sis mesos el mínim d'anys cotitzats per poder-se jubilar. Actualment, hi ha un període transitori en què cal 37 anys i nou mesos de cotització mínima.