«Seria fabulós que la canalla també pogués participar en l'educació, i dir la seva»

El Francis és dels qui pensa que en la fórmula matemàtica de l’educació, mai poden faltar la diversió i la il·lusió. Ho diu, després d’estar 32 anys tractant amb els més menuts. Aquests dies, dins del Casal de Setmana Santa de l’Espai Jove Kesse (que compta amb 10 activitats gratuïtes), ell explica i comparteix totes les claus de la seva professió amb una vintena de nois i noies.

—Es pot aprendre jugant?

—Home doncs per mi sí. La clau és aprendre de manera divertida, si no, no assumeixen tant els coneixements. Jo intento fer cursos i sessions molt pràctics, i transmetre’ls il·lusió. El millor és quan tu estàs explicant un joc o una activitat, i ells abans que tu acabis de parlar, ja estan desitjant fer-lo. Passa el mateix amb els coneixements i els estudis: aconseguir explicar-los coses i que ells encara en vulguin saber més.

—Apostaria per canviar el sistema educatiu?

—Jo penso que seria fabulós que la canalla també pogués participar en l’educació, i dir la seva. És a dir, tenir-los en compte. Escoltem-los! A veure què tenen a dir. A vegades diuen coses que penses: ostres, és veritat! Però també penso que actualment està bastant ben compensat, i el lleure, al cap de setmana, es complementa amb l’ensenyança ordinària.

—Què més intenta aportar als seus nens i nenes?

—Es tracta d’educar en valors. Treballar l’autoestima, les habilitats socials i el reforçament de la persona. Sobretot tracto de potenciar la seva part positiva i els seus potencials, sempre partint des del joc i la motivació.

—Parlant de l’educació en valors... Hi ha pares que encara creuen que això és una tasca exclusiva dels professors i monitors?

—Bé, jo penso que a casa és el lloc on s’han de coure realment bé les coses. És la base important. Hi ha de tot, però he de dir que hi ha moltes famílies que ho estan fent molt bé i s’interessen.

—És fàcil lidiar amb un grup d’adolescents?

—Hi ha grups que són més complicats però tu t’has de buscar la vida per donar-li la volta i fer que participin.

—Com ho fa per mantenir el complicat equilibri entre la proximitat i l’autoritat?

—Com a tot a la vida, es tracta de posar límits, però deixant llibertat. Has d’intentar animar però alhora també frenar.

—Suposo que hi haurà joves que vulguin dur sempre la batuta i d’altres que s’amaguin més. Quines tècniques té per equilibrar-ho?

—Es tracta d’animar a participar al que no ho fa. Quan comences un curs, ja fas una mena de radar i detectes la necessitat del grup.

—Ha canviat molt la joventut del 84, de la del 2016?

—Amb la canalla realment no hi ha gaire diferència. L’únic que abans no hi havia tants recursos. Jo penso que la il·lusió segueix. A les colònies, com fa 20 anys, continuen quedant-se al·lucinats amb les activitats.

—Com veu als d’ara, vénen amb ganes de menjar-se el món?

—I tant! A vegades es diu que els joves no fan res, que si no hi ha compromís... I no és veritat. N’hi continuen havent-hi molts de compromesos per fer coses. I si no, mira (assenyala als seus alumnes del curs del Kesse), aquí vint joves amb ganes de fer! El que sí crec és que calen més iniciatives d’aquesta mena, per donar-los aquesta empenta.

—En 32 anys tractant amb petits, tindrà moltes anècdotes.

—Un dia no fa gaire temps, una noia em va parar per dir-me que encara se’n recordava de mi i d’unes colònies que havíem fet el 1992! Ella se sabia fins i tot la cançó que cantàvem! També em passa que alguns nois i noies que jo havia tingut, ja són pares, i ara em porten als seus fills!