Mai és tard per somriure a la vida

La Pilar Bemar té 67 anys. Fa nou, el seu marit va morir. «He estat tots aquests anys sense sortir de casa. Amb ell anava a passejar, al cinema, o al teatre... Sempre sortíem però, quan em vaig quedar sola, ja no em venia de gust res. Tinc tres fills que són el millor que m’ha donat la vida i ells m’insistien perquè sortís i anés amb ells, però jo no volia... Em sentia una molèstia. Alguns cops, fins i tot, m’inventava que ja havia quedat amb una amiga per no anar-hi. M’havia apartat de tot», reconeixia Bemar.

D’entre les moltes coses que feia amb el seu marit, acostumava a anar a veure la representació teatral que oferia el grup de pensionistes i jubilats de la Llar de la Canonja cada any. Ella s’ho mirava sempre des de la llunyania i el respecte, no s’imaginava al damunt d’un escenari cantant o actuant, tal com feien les seves veïnes.

«Quin valor han de tenir», pensava ella. Però fa uns mesos, concretament aquest darrer octubre, va decidir que ja n’hi havia prou de malviure, i finalment es va sumar al grup d’interpretació que capitaneja Francis Montero, un educador social molt conegut als barris de Ponent, pels 32 anys de tasca que duu a les seves espatlles. «O feia això o ja m’importava tot ben poc... Em vaig apuntar sobretot pels meus fills, perquè em poguessin veure contenta», argumentava Bemar.

A banda del teatre, també va voler aprofitar totes les possibilitats que oferia la Llar municipal i es va sumar a alguns cursos i tallers més. Segons asseguren les seves companyes de teatre, el seu canvi ha estat espectacular. «Encara no em crec tot el que m’està passant. Vaig fer la meva primera funció al gener i va ser impressionant, hi havia més de 400 persones a la sala d’actes del col·legi públic de la Canonja, i pel que van dir, i va haver gent que fins i tot es va quedar fora!», deia.

«L’endemà, anava pel carrer i, clar, això és un poble i molts ens coneixem, no em paraven de parar per felicitar-me! Fins i tot les noies del CAP m’havien vist actuant... El més divertit és que la meva germana em va dir uns dies després: ‘Jo no penso sortir més al carrer fins dins d’un mes, perquè estic cansada de què em parin per preguntar-me i felicitar-me per tu’», comentava rient Bemar. Sí rient, i és que aquesta canongina ha tornat a recuperar el somriure que un dia, malauradament va perdre.

Els seus tres fills, la Maria Teresa, el José Juan i la Maria Dolores, somriuen amb ella, i els seus familiars de Madrid, també: «Els hi vam enviar unes imatges i alguns vídeos de l’actuació i es van quedar impressionats, em van dir així de broma, que l’any vinent la nostra actuació ha de ser al Teatro Real», deia Bemar. A aquesta dona tan valenta l’acompanyen actualment 18 més, alguna fins i tot voreja els 80 anys.A la localitat, després de 15 anys de representacions, les coneixen ja com Las Chicas de Oro.

De fet, tal és el nivell de popularitat d’aquesta activitat cultural, que l’Ajuntament de La Canonja va decidir fa pocs anys, incloure l’obra de teatre dins el programa oficial de festes de Sant Sebastià del mes de gener. Com explicava Bemar s’omple de gom a gom. El motiu? Doncs que no tenen vergonya i s’atreveixen amb tot el que els proposa el seu mànager i mentor, Francis Montero: «Fem adaptacions musicals, amb moltes parts originals que creem nosaltres mateixos a les classes que fem tots els dimecres de l’any. Introduïm sempre la crítica social, amb molt d’humor. Entre d’altres hem fet ja Yaya mía, Los Yayoflautas o ¿Quién quiere casarse con mi yayo?».

En aquests moments els grup ja treballa a ple rendiment en la representació del 2017 (només en fan una a l’any, d’un únic passi) que algunes de les integrants, com la Lola Molina, la Pilar Lizano o la María Mora, no volen encara desvetllar. «Només podem dir que ens proposem trencar alguns mites del cinema», se li escapa a Francis Montero.

Bemar, té un missatge final per a tots aquells homes i dones grans, que com ella, han patit la pèrdua de la seva parella, i no acaben d’aixecar el cap: «Que tinguin força de voluntat, que surtin, que facin coses, és així com se’n van els mals pensaments. Hi ha moltes activitats per fer a les llars de gent gran».