«Al conservatori hi deixo uns professors inoblidables»

«Els guitarristes som gent sociable», assegura Hugo Campoy amb un gran somriure. Aquest vila-secà, que fa honor al que diu, s’acomiada aquests dies del Conservatori de Vila-seca, que ha estat la seva casa des que tenia sis anys i hi va entrar, decidit a aprendre a tocar la guitarra, com ho fan el seu avi, el seu pare i el seu oncle.

«El meu avi, Andrés Campoy, va néixer a Ceuta i és cantaor flamenc. Ha tocat amb els més grans, com Morente. El meu pare, Juan Andrés, també ha sigut de tocar la guitarra. I jo, de petit, tenia una guitarra elèctrica de joguina i els veia a tots cantar i tocar. El meu oncle Antonio tenia un grup de rock...».

Amb aquest pòsit familiar era gairebé impossible que Hugo Campoy no acabés fent d’aquest instrument la seva passió: «m’agrada tocar la guitarra perquè és un instrument que té ànima i transmet moltíssim. És com la veu, té una ànima que és capaç d’arribar a qui t’escolta», assegura.

Només posar els peus al Conservatori de Vila-seca ja es va topar amb el professor que, de manera més profunda, ha acabat marcant-li el camí: Enrique Malo. «L’Enrique m’ha ensenyat, sobretot, a tenir valors. És una bellíssima persona i l’aprecio no només com a professor, sinó com un membre més de la meva família. S’ha portat súper bé amb mi i s’ha aplicat al 100% en ensenyar-me. El millor que m’emporto ara que acabo és haver tingut un professor exemplar».

«Gràcies»

El curs que ve l’Hugo Campoy seguirà els estudis de grau superior a Alacant, on seguirà la seva formació de la mà de Nacho Rodes, «un gran, amb qui vaig poder fer una classe i és del milloret que hi ha a Espanya, tant com a professor com pel que fa a la interpretació».

Amb aquest canvi de vida l’Hugo Campoy tanca un cicle lligat al Conservatori, i sobretot als professors que l’han acompanyat. «Només puc dir ‘gràcies’, m’emporto el record d’un departament de Guitarra increïble, i uns professors inoblidables. També vull recordar al departament de Cant, que és excel·lent, que m’han tractat com un més i m’han valorat moltíssim. També a les professores de llenguatge musical, la Maribel i la Charo, que sempre han estat ‘per allà’, i segur que em deixo algú...».

L’Hugo té un record pels seus mestres de cant perquè aquesta és també una de les seves grans passions. En aquest sentit es decanta sobretot per la música popular i pop, i fins i tot ha entrat en el terreny de la composició. «Jo considero que m’ha anat molt bé anar pel meu compte a més de la feina al Conservatori, penso que els músics han de ser artistes el més complerts possible, i per això intento abarcar tot el que puc».

Pel que fa al seu perfil com a guitarrista, Campoy es defineix com a «resolutiu»: «potser no sóc el millor, de fet segur que no ho sóc, però més o menys me’n surto bé. I, a més, sempre intento transmetre, que els que m’escolten sentin alguna cosa, despertar-los algun sentiment».

De cara al futur, l’únic que demana és poder seguir dedicant-se a la música i arribar al màxim nombre de persones possible, «ja sigui com a guitarrista, com a cantant o amb totes dues coses. Agradar a la gent és el més important, m’agradaria que la gent m’escoltés, els agradés i volguessin seguir la música que faig». Per fer realitat aquest somni compta amb el suport absolut dels seus pares. «Em diuen que vagi ‘a per totes’, confien en mi, que és el més important».

Hugo Campoy assegura que el camí recorregut per arribar aquí ha estat agradable i que no ha comportat sacrificis, perquè «quan fas el que més t’agrada, no és cap sacrifici». Això sí, ara ha hagut de renunciar a la seva segona gran passió: el bàsquet.

De moment, aquest estiu, aprofitarà per fer calaix treballant al parc PortAventura i seguint amb les classes particulars a nens i nenes. Al setembre, amb l’entrada del nou curs, se n’anirà a Alacant, on seguirà treballant fort amb la guitarra.

«Amb la música, de tot una mica i com més, millor»

De ben petit l’Hugo Campoy ja escoltava al seu avi Andrés, cantaor de flamenc, i les notes que sortien de la seva guitarra li van fer un pòsit que ja no ha marxat. Es confessa enamorat de tota mena de música i també es declara apassionat de cantar i de la barreja d’estils: «m’encanta cantar, i també complementar el clàssic amb altres estils de música, perquè això t’enriqueix i t’omple, penso que és interessant utilitzar tècniques del clàssic per aportar altres coses a la música». A l’hora d’escoltar música segueix la mateixa màxima, «cal estar obert i escoltar de tot. M’agrada el flamenc, el pop de Bisbal i Carrasco, i mestres de la guitarra com Zoran Dukic, David Russell, Miguel Poveda, Morente, i cantautors com Pablo López. M’agrada la manera que tenen els compositors d’escriure lletres aparentment senzilles però que l’encerten de ple. Però no em puc mullar, amb la música, de tot una mica i com més, millor».