«Em vaig fer músic per una cançó de Nirvana i també per lligar»

«Estàvem de viatge de final de curs a Andorra i a la discoteca va sonar ‘Smells Like Teen Spirit’, de Nirvana. Vaig pensar ‘Aquesta cançó l’he de tocar jo’. I així va ser que em vaig fer músic. Bé, també per lligar», assegura Sergio García, de nom artístic El Artriste.

Aquest vila-secà és un home d’acció. Decidit com estava a fer música, la seva primera cita amb aquest art va ser a través d’un llibre d’acords de cançons infantils que li va arribar a les mans per un amic, que tenia una mare professora de música. «Vaig veure una mica per on anaven els ‘tiros’ i després ja em vaig apanyar amb Youtube», explica.

De la cançó de Nirvana li va agradar «la ràbia i la tristesa, que estan barrejats, i la canya també». Potser per això la seva música també conté tots aquests elements, però amb un toc d’humor molt marcat. El Artriste composa música franca, directa i amb caràcter reivindicatiu. Però sense fer grans discursos, és el primer en riure’s d’ell mateix: «visc de la música, o més aviat de la faràndula. Sóc enginyer, i igual et planxo un ou que et fregeixo una samarreta, puc arreglar un amplificador o una nevera».

Una de les seves primeres feines va ser la d’actor a PortAventura, i en aquella època ja actuava amb una banda, on tocava el baix i amb qui feien versions dels Eagles i Status Quo, entre altres. Arran d’actuar en escenaris locals els van anar sortint més ‘bolos’ fins que va tenir l’oportunitat d’actuar en solitari, moment en què va néixer El Artriste.

Un músic de contrastos

«En realitat el meu nom era ‘El Artriste del humor’, perquè volia fer música reivindicativa, explicar com està el món, però també amb un punt d’humor. Però el nom era massa llarg, fins i tot per a mi, i al final s’ha quedat així».

El músic de Vila-seca ja ha tret dos discos al mercat. El primer, ‘Canciones para polinizarte’, el descriu com més intimista, més de cantautor. El segon, ‘Neverchou’, el va plantejar com «més ambiciós pel que fa al so, distorsió i canya».

El concepte de ‘canya’ apareix sovint a la conversa quan parla de la música que fa i que escolta, tot i que al Sergio García li agrada dir que la seva és ‘Rumba nuclear’: «a mi m’agrada el so de la guitarra clàssica, les cordes de niló, però també la canya de la distorsió, he mamat Nirvana però també la música que agradava als meus pares, com Paco de Lucía, i la barreja de clàssica amb la canya és la Rumba nuclear». Una de les màximes d’aquest músic autodidacta és que la cultura ha de ser gratuïta, i per això ofereix la descàrrega gratis del seu últim àlbum a través d’internet: « tothom ha de tenir dret a la cultura. A una vivenda també, però les coses estan com estan». ENLLAÇ

Virtuosisme vs. creativitat

El fet de viure en un lloc amb uns vincles tan forts amb la música com és Vila-seca li ha permès comptar amb companys de banda i escenari del seu mateix poble. Però El Artriste també es lamenta que totes les mirades estiguin posades al Conservatori i els músics que toquen altres estils quedin en un segon pla: «al Conservatori hi ha gent molt bona, que segurament toquen coses impossibles, però són intèrprets, creativament no inventen res. Els músics de carrer o alternatius, ja toquin rock, rumba o el que sigui, fan les seves pròpies cançons, són més creatius. Però entenc que el Conservatori dóna més caché al poble, i no els músics que van dient que ens roben o que han fet un pont d’aquí a Mallorca, per dir alguna cosa»

En aquest sentit El Artriste tampoc no es lamenta per l’extinció del Festival de Música al Carrer. «Per a les bandes de Vila-seca gairebé no hi havia res, l’any passat vam aconseguir fer alguna cosa, però mig amagats en un racó. És veritat que sempre m’hi han deixat actuar, però era un paripé, de música al carrer només en tenia el fet que els concerts es feien al carrer, però igual que es fan els concerts de Festa Major; els grups ja venien fitxats per promotores».

L’11 d’agost, a la Biblioteca de Vila-seca

Sergio García és un dels artistes que enguany formen part de la programació del cicle Accions en Poesia, un certamen que pretén unir música i versos en el marc relaxant del jardí de la Biblioteca Municipal de Vila-seca. Aquest mes de juliol ja hi han passat Mercè Arànega i Big Mama, i el pròxim dijous dia 11 arribarà el torn d’El Artriste, que presentarà l’espectacle ‘Pol·linitzant la poesia: rock i versos’. Aquest serà un concert fet per l’ocasió, on el músic de Vila-seca farà «una barreja de cançons, amb poemes de Goytisolo, Lizano, Alberti o García Lorca», explica. Estarà acompanyat de Núria García, que recitarà els versos. El músic, que assegura que el Rock&roll és ple de poesia, ja avisa que serà un recital una mica transgressor: «hi aniré amb els meus ‘pedalitos y cachivaches’. A més, penso que les lectures cal fer-les una mica dramatitzades, més interpretades». Aquesta no serà l’única oportunitat per escoltar en directe al Artriste, donat que aquests mesos d’estiu actua en un parell de locals. El primer és Cal Jordi, a Montblanc, on toca tots els dimecres. Allà hi fa versions de cançons de l’estil de Rapahel i Marisol. Però els qui vulguin escoltar El Artriste en estat més pur poden acostar-se fins a la Sala Garaje de Salou. Allà, tots els dijous, hi interpreta «temes més canyeros i reivindicatius, versions i temes propis». En paral·lel, el músic vila-secà ja té en ment un tercer disc, amb temes «acústics però canyeros», que de moment només és una idea que li ronda pel cap però que, com tot el que es proposa, de ben segur acabarà sent una realitat.