«Ni Twitter, ni Facebook, tots els meus perfils són falsos»

La incombustible Alaska no ha posat data a la fi de la seva carrera musical. Com ella mateixa assegura, algunes activitats, com pintar o cantar, s’han de continuar mentre hi hagi ganes. I, a Alaska, encara li queden moltes ganes, tot i que porta des de l’any 77 a la carretera. Aquest dissabte ofereix un concert gratuït amb Fangoria a Salou, a la plaça de les Comunitats Autònomes.

—Salou, concert gratuït... Ja sabeu a què us enfronteu?

—Sí, sí. No és la primera vegada que toquem a Salou. Ja ho hem fet anteriorment, crec que també va ser amb motiu d’unes festes.

—Presentareu el vostre darrer treball ‘Canciones para robots automàticos’ o oferireu un repertori més ampli?

—Sí i no. Les presentacions del darrer disc acostumem a fer-les en altre tipus d’esdeveniments. Quan es tracta de concerts gratuïts, toquem un repertori més variat, de treballs anteriors. Així que, a Salou, oferirem cançons d’aquests anys enrera també.

—Quin recorregut creieu que tindrà aquest disc? Quina ha estat la resposta del públic?

—Només fa sis mesos que vam llençar el darrer treball i fa poc que hem presentat el segon single. De moment, els singles estan tenint un recorregut molt llarg. Quan no tenen èxit, sovint et veus obligat a treure un quasi cada mes, però no és el cas. No sabem com funcionarà. Per a nostaltres, aquest serà un disc més de Fangoria, que estarà entre l’anterior i el pròxim.

—Quin disc és, no ho recorda?

—Diria que és el dotzè de Fangoria. Però no recordo quin número ocupa a la meva carrera.

—Hi ha alguna cançó que li hagués agradat treure ja del repertori però que, al final, el públic sempre li demana?

—Al final toques el que et ve de gust, no el que el públic et demana. Durant molts anys, amb Fangoria, mai vam tocar cançons de Dinarama o Pegamoides, fins que vam tenir un repertori ampli. Després, vam tornar a recuperar cançons. La sort que tenim és que, després de tants anys, podem triar i hi ha tres o quatre cançons que van donant tombs.

—Vaig llegir que, quan era jove, volia semblar-se estèticament a Siouxie i, ara veig que, en aquest darrer treball, hi ha col·laborat un component de The Banshees. Fins a on arriba el seu tribut a Siouxie and the Banshees?

—En realitat no és un tribut. Ens agrada treballar amb gent a la qual admirem molt. En altres treballs vam treballar amb Sigue Sigue Sputnik. En definitiva, busquem la col·laboració de persones que ens poden aportar coses noves.

—Després de tants anys, teniu identificat el vostre públic majoritari?

—No hi ha un perfil concret que sigui el nostre públic majoritari. D’ençà que Bailando es va convertir en una cançó de masses, sabem que hi ha gent de tot tipus. Gent que només et coneix per un single, gent que coneix tot el repertori i sap ubicar totes les cançons, gent que ja ens coneixia per la Bola de Cristal, nens de 12 anys... El públic ha anat canviat. Els més petits també ens estan coneixent ara.

—No és molt amiga de les xarxes socials, però circula un perfil de Twitter d’Olvido Gara...

—Ni Twitter ni Facebook... Tots els perfils que apareixen meus són falsos. S’ha d’anar amb compte amb les xarxes socials. No són fonts fiables. Els periodistes heu d’anar amb cura. Tenim perfil oficial a Instagram.

—Al seu missatge de presentació del perfil d’Instagram avisa que, si us plau, no li truquin a la porta de casa seva, que els veïns estan farts. La seva presència al ‘reality’ l’ha desbordat?

—Bé, tenim aquest missatge perquè, «quien avisa no es traidor». La gent ha d’entendre que no vivim a un xalet, que no podem rebre a tothom, que els veïns no han de suportar la nostra popularitat. La televisió té aquestes coses. Quan participes en programes de masses o en episodis concrets, es produeix aquest fenomen.

—Afirma que li agrada estar sola. A hores d’ara, pot amagar-se de la gent?

—En realitat, sempre he dit que m’agrada star sola, però no em refereixo a la part pública de la meva feina. En aquest vessant de la meva vida mai estic sola, la gent no em molesta. M’agrada tenir un espai privat. Sóc filla única i crec que a tots els fills únics ens passa el mateix. Però no puc evitar estar molt acompanyada sempre. Visc amb un home molt gregari!

—Finalment, què seria de vostè sense Nacho Canut?

—Vam començar l’any 77 i ha estat una mena de selecció natural, com ell diu, darwiniana. No sabria què dir, mai m’ho he plantejat.