Khaled, la història de cinc anys de fugida d'un jove sirià

Cristina obre els ulls com a plats i s’accelera parlant de l’experiència que ha viscut a Grècia. Ella és una estudiant de Medicina, de Constantí, a la que el cor la impulsava a ajudar els altres des que era una nena. Diu la seva mare que això va impulsar la seva vocació cap a la Medicina. Ara, després de passar uns mesos com a voluntària a Termopiles, a un petit camp de refugiats, a Grècia, ja no pot tornar a quedar-se asseguda mirant els refugiats al telenotícies. Ella ha d’estar amb ells. És una necessitat. Quasi una droga.

El camp de refugiats era un hotel abandonat, al bell mig del no-res. La seva tasca era la de suport sanitari, però feia de tot: repartiment de menjar, activitats amb els nens... el que fos per mantenir aquelles persones a les quals la vida s’havia enfosquit, entretingudes en alguna cosa que no els fes pensar molt.

«Em vaig trobar amb joves aterrats pel que havien vist a la guerra a Síria, síndromes posttraumàtics que provocaven atacs que esgarrifaven». Les històries que explica Cristina esgarrifen també. Entre elles, les que narra gent que tenien una vida normal al seu país, un país que estimen i al que, la majoria preferirien tornar quan acabi la guerra, contradient això que molts pensen que el que volen és entrar a Europa per quedar-se.

Entre els refugiats, Cristina va fer amistat amb un jove de 23 anys, Khaled, li va prometre explicar el seu cas al món. Vol que diari més expliqui de primera mà com és la vida d’aquestes famílies que han vist morir a pares, fills, amics i que no volen res, ni esperen res de nosaltres, únicament que la guerra que els ha fet marxar acabi d’una vegada. D’una punyetera vegada, que dirien molts implicats en aquest sense sentit, perquè la irresolució internacional ja indigna.

Ara, deixem callada a Cristina de la Fuente –costa, perquè li agrada parlar tant com ajudar– i sentim la veu d’un Khalet que ha volgut escriure en uns folis com han estat els últims cinc anys de vida, però haurien d’escriure un lustre de mort i penalitats. Ella diu que només és una intermediària, que no és la protagonista, però nosaltres creiem que també ho és, perquè histories com les d’aquest jove sirià es perdrien si no fos per persones com ella. Ara, quedarà, com a mínim, a una hemeroteca perquè després d’anys, es pugui reviure aquesta tragèdia.

Khaled era una «persona normal», diu, a la que el règim d’Al-Assad va voler reclutar al seu exercit per lluitar. Però ell, que es dedicava a personalitzar cotxes de luxe, tenia clar que no mataria a ningú. Ni del seu bàndol, ni dels altres. No podria pair mai la mort de centenars de persones. Per això va decidir marxar de Damas. L’exèrcit el perseguia i es va amagar a un poble a uns 200 quilòmetres de la capital on els soldats rebels impedien l’entrada dels perseguidors. Però no va trigar molt a haver de marxar perquè l’exèrcit va entrar finalment a on es trobava i va haver de marxar a les muntanyes. «Vaig romandre en aquell lloc tres anys. Sí, tres llargs anys. Dormia entre els arbres i menjava el que trobava o caçava».

Ferit pels trets dels soldats

El temps passava i Khaled va voler visitar la seva família al poble, així que va tornar. Però allà encara hi eren els soldats, que el van disparar i el van ferir. Tot i això, va poder arribar a casa seva, i la família el va cuidar, però no va poder ser atès per un metge. Va estar ocult un any, sense poder sortir de la seva habitació. La por que sentia no era per ell, sinó pel que podrien fer a la seva família si sabien que hi era allà. Havia de sortir d’allà amb urgència. Així que va intentar sortir del país de forma legal. Quan va anar a recollir la documentació, va ser retingut amb l’obligació d’ingressar a l’exèrcit. «Vaig haver de pagar una gran quantitat de diners per poder sortir d’aquella oficina i que no el retenguessin», explica Khaled. Acompanyat d’un cosí va decidir sortir del país.

A Homs va simular que era soldat, equipant-se amb uniforme i armes. La família va anar a acomiadar-se d’ell, només van tenir cinc minuts per dir-se adéu. Sortir del país ja era qüestió de diners: «Havia de pagar quantitats desorbitades de diners. Així funciona allà la màfia». Els carrers estaven plens d’aquests negociadors, explica el jove al seu relat. Khaled va ser introduït en una caixa estreta i sense aire ubicada sota el motor d’un camió. En aquella mena de taüt va viatjar durant les quatre hores que va trigar a fer només 46 quilòmetres fins a Hama. Va vomitar al llarg del trajecte, no podia moure’s i respirava amb dificultat. Sortir d’allà va ser descrit per aquest jove com rebre un milió d’euros i tornar a la vida.

Pagar de nou per anar a Adlib. El preu pactat no era respectat, però o pagava o no avançava... De nou a un altre calaix a sobra d’un vehicle. «Dues hores em van semblar 2.000 anys psicològicament», explica. La fugida continua fins a la frontera a Turquia. La ruta continuava per Antakya, Bursa, Anika... Va pagar 6.000 euros per anar de Izmir a Didim; 4.000 més per avançar a Akçay. Entrar a Grècia significava pagar quasi 7.000 euros. Viatges en furgoneta amb gent vomitant i marejats. La policia turca els va detenir dues vegades. La història fereix: Patera amb 70 persones dins, nens inclosos. El pilot de l’embarcació va saltar a l’aigua quan portaven 50 metres de travessia. Van quedar sols. El camí cap a Grècia es veia incert.

El seu cosí va simular ser un habitual navegador –per tranquil·litzar-les– i va aconseguir continuar. Necessitaven un líder, i ja el tenien. A l’illa de Chios, la policia grega va pegar al seu cosí. Khaled va caure a l’aigua, però el seu salvavides el va deixar a un nen. Després de passar per Atenes, va ser portat en autocar a Termopiles, a l’hotel on Khaled va conèixer Cristina. Li han disparat, ha vist sortir la sang del seu cos sense un metge al costat, ha viatjat en espais de 20 centímetres i ha estat a punt d’ofegar-se. Però el destí, o el que sigui, ha permès que visqui i per explicar el seu calvari. Diu que els refugiats ja no surten als mitjans de comunicació. Cristina ha posat el seu gra de sorra perquè això no passi. Khaled ja està a Espanya. Sort.