La canongina Núria Rion exposa a la galeria L&B contemporary art de Barcelona

—Quin és el vincle que tens amb la natura?

—Vinc d’un poble que és bastant industrial (la Canonja, al Tarragonès), però la meva família sempre ha estat vinculada a les muntanyes de Prades i jo hi he passat moltes temporades. Sempre m’ha cridat molt la natura.

—Creus que aquest vincle ha condicionat la teva obra i el teu interès pel paisatge més natural?

—Des que visc a Montblanc tinc un contacte més directe amb la muntanya cada dia. I això és com una pluja que es va filtrant i filtrant. A més, s’hi afegeix la necessitat de parlar del que tens a la vora. S’uneixen el treball i l’experiència vital.

—Hi ha alguna voluntat activista de recuperació en les teves obres?

—De recuperació no perquè em sembla absurd. Però en posar en valor sí: una lentitud, una manera de fer,... Vas fent i te n’adones de que tots anem de pressa. Costa aturar-se i mirar petites coses, tenir temps per passejar...

—Aquí a la galeria L&B has presentat Epidermis, on aprofundeixes en conceptes com mapa, territori o paisatge. Com vincules tot això?

—Hi ha diferents sèries; totes funcionen individualment però alhora estan molt lligades i relacionades amb això que dèiem del passejar tranquil. La idea del mapa és un mapa en què no et pots orientar d’una manera determinada o un mapa tant local que si no el coneixes no saps ni on ets. I t’acabes perdent en una superfície molt tàctil i matèrica que transmet la idea de pell. D’aquí el títol d’epidermis: la memòria queda impregnada en la pell; en la pell de la roca, del paisatge,... I també voliaintentar buscar mirades petitones, cap a fora i cap a dins com a recerca interior.

—Creus que per tant es podria establir algun tipus de paral·lelisme entre paisatge interior de la vivència personal i paisatge exterior d’aquests llocs per on passeges i explores?

—És una mica això. Tu mires un paisatge i tens una idea de paisatge abstracte, que després et transporta a un paisatge interior quan entres a la sala. És un espai molt net, molt tranquil i quiet que et porta cap al teu record i les teves vivències.

—De totes les peces que hi ha exposades, quina creus que reflexa millor tot això?

—La sala del fons, perquè ja l’hem plantejat amb aquesta voluntat més sensorial. Tot i que hi ha diferents peces s’ha volgut crear una unitat: entres, sents i veus coses. També tens una sensació més matèrica amb les peces que hi ha. A la resta de l’espai tens més la idea del quadre o la peça en sí mateix; t’endinses però tens uns límits.

—Explica’ns una mica quins materials has fet servir a Epidermis i si a banda de la funcionalitat hi tens alguna espècie de vincle.

—Com a materials destaca la fusta, que és amb el que presento la majoria dels quadres. M’interessa especialment perquè la manera com la treballo és mitjançant un procés molt lent, amb moltes capes i deixant-la envellir. També l’oxido i hi incorporo aigua, de manera que té un component orgànic perquè acaben passant coses que no t’esperes. D’aquesta forma l’atzar té una gran importància per a mi perquè pinto provocant accidents.

A la última sala hi ha dos materials molt particulars com són el làtex i la ceràmica. Tots dos tenen un component molt matèric. El làtex m’interessa per les possibilitats que em dona. El resultat final és una mena de pell que em sembla interessant per la idea de la memòria, la sedimentació, l’accident,... Cada treball acaba sent com una performance en sí mateixa per aquesta transformació. La ceràmica va aparèixer perquè volia respectar les escorces dels arbres sense fer-les malbé, i m’ha acabat interessant molt tan el procés de treball com el resultat en si mateix.

—Té algun referent aquesta instal·lació que has fet amb làtex?

—En aquesta obra en concret no hi ha cap referent en particular, però hi ha una sèrie de noms i maneres de fer que m’interessen. Les peces més domèstiques de la Raquel Whiteread i la Doris Salcedo, així com la Kiki Smith; el seu treball en paper que trobo súper interessant. La Louise Bourgeois, que ella precisament sí que té peces de làtex. L’Eva Hesse també ha treballat amb làtex però amb un component més escultòric. Aquí es barreja una mica un treball de referents més propers al land art amb aquest tipus de referents.

—Es podria considerar com una pintura la teva instal·lació?

—La plantegem com instal·lació per com envolta l’espai en què està situada, però en el moment en què això ho canviéssim de lloc, es presentés només la pell o només les ceràmiques seria una altra cosa. Pot ser una pintura perfectament; però no que estigui en un vestidor. És un tipus de peça que no segueix els estàndards de pintura. Tampoc té una estructura que l’aguanti; és una pell en si mateixa. Per a mi no és més que una pintura de gran format.

—Com va ser el procés per dur a terme aquesta obra i de quines idees vas partir?

—La peça de la pell de roca parteix de la voluntat de mirar un detall molt petit del paisatge, focalitzar la mirada en un fragment del mig del món; un detall que pots mirar o bé passar per davant d’ell sense adonar-te’n. És donar-li una importància que d’entrada no li donaries. He triat sempre punts que es troben en mig de camins.