«La poesia em surt sola, però ara vull fer una novel·la»

«Sóc una escriptora circumstancial. No em considero escriptora, però ho vull ser. He publicat un llibre de poesia i al febrer sortirà el segon. La poesia em surt sola, però ara vull fer una novel·la. Quan la faci ja em consideraré una escriptora, perquè ja seran tres llibres, i això ja és una altra cosa». Així és com es defineix María Isabel Sánchez Gea, poetessa de la Plana, que ha convertit l’art de fer versos en una manera d’explicar al món les circumstàncies que l’han marcat, però també tot allò que la inspira, que pot ser des d’una papallona fins a un vers d’algun dels seus poetes preferits, entre els quals hi ha Machado, Lorca, Rosalía de Castro i, molt especialment, Benedetti.

L’any 2014 va veure a la llum el seu primer recull poètic, el llibre ‘La Llama Fría y Cantos de Ausencias’, on més de cinquanta poemes ens parlen de la soledat, la tristesa i la vida. «La gent que l’ha llegit em diu que és una mica trist, però el vaig fer després de perdre el meu fill i el meu marit, i la meva vida personal em serveix d’inspiració. En el seu moment a mi em va agradar, però ara el veig una mica ‘fluixet’, perquè ara ja escric coses més complicades», explica la María Isabel. La portada del llibre ens mostra, en una foto de gran bellesa, un paisatge de la seva terra natal, Chirivel (Almería), d’on va emigrar quan només tenia dotze anys. Després de viure un temps a Maspujols i a Reus va fer cap, amb la seva família, a la Plana, i ja s’hi va quedar. «Cap barri té el que tenim aquí, és un lloc preciós per viure-hi, un barri tranquil, multicultural però amb molt bona convivència entre tots nosaltres. Fa 24 anys que hi sóc i espero acabar els meus dies aquí», apunta la Mª Isabel.

Ha estat a la Plana on ha desenvolupat el seu talent poètic. Un talent sorgit de la seva tossuderia personal i de la necessitat de posar paraules als sentiments. «Jo no vaig anar a l’escola. Però als sis mesos d’arribar aquí ja parlava català. Llegeixo molt, però tinc el problema que no recordo el que he llegit. Un dia que estava al logopeda amb el meu nét em va preguntar què estava llegint, i li vaig explicar el meu problema. Ell em va ajudar, i quan va veure el que havia escrit em va dir: ‘has d’escriure més’. I en dos mesos vaig fer 100 poemes», recorda la María Isabel. Ara publica periòdicament al diari Granada Costa, i ja ha fet la selecció de poemes per a un segon llibre que, si tot va bé, sortirà al mes de febrer. El seu gran objectiu, però, és escriure una novel·la autobiogràfica, de la qual ja n’ha començat el relat. «Tinc escrites unes vuitanta pàgines, i això només és fins als dotze anys. He de canviar noms i situacions, però la vull escriure, perquè ha arribat el moment d’agafar les regnes de la meva vida», assegura decidida. Diagnosticada de càncer fa dos anys, explica que es troba en un moment vital en què ha de viure per a ella mateixa, i per fer-ho, «cal buscar petites coses que ens ajudin a donar el pas següent». La novel·la és una d’aquestes coses, però per tirar-la endavant li cal el cop de mà d’una persona que l’ajudi a posar ordre al text o, directament, l’ajudi a escriure’l. Ara, admet, porta uns quants mesos bloquejada, i els poemes, que en altres moments sorgeixen a raig dels seus pensaments, han deixat de fer-ho. «Quan arriba l’estiu i me’n vaig al poble, m’agafo una cadira, me’n vaig a la muntanya i m’assento a sota d’una alzina i vinga, el que surti. I surten meravelles. Però ara no estic bé i fa temps que no escric», admet. Tot i això, té un arxiu de poesies que li permetria publicar encara uns quants llibres més.

Relat social

Les fonts d’inspiració de la María Isabel es troben en qualsevol lloc. Poden ser en un anunci de la televisió, en un viatge i un paisatge, o en les notícies que ens parlen dels aspectes més difícils dels èxodes humans. «He escrit sobre els emigrants, quan molts es van quedar a dalt de la tanca, quan van ser atacats amb pilotes de goma... la gent de color sempre han viscut marcats, perquè el seu color de pell els fa més visibles, però els dolents no són ells», afirma.

La Mª Isabel també ha tingut experiències amb concursos literaris, però alguns no li han deixat massa bon regust de boca: «vaig fer un poema sobre Andalusia per a un concurs de Lleida, però el que va guanyar tenia una pila de premis, qualsevol s’enfronta a aquest tipus de persones; jo no he anat a l’escola, el que he après, ho he après a la vida».

No sellarán mi boca

¿Qué larga sea la cuerda? ¿Qué tiene que sepultarme?

Pienso luchar aunque sea tarde.

¡No sellarán mi boca! ¡No atarán mis manos!

Sólo el rocío de la noche verá que estoy llorando.

No lo verán tus ojos, no me acariciará tu mano

¡No! No quiero,

¡No, déjame besar tus labios!

Quiero acariciarlos por si es la última noche

y mañana no puedo mirarlos.

El vino de la copa dice que me estás amando.

¡Cómo se nota que estás llorando! ¡Bebe la última copa!

No dejes ni una gota, ya me van llevando.

¡Qué larga era la cuerda y no puedo soportarlo!

El sepulcro de viejo mármol, frío en el calor del verano.

Ni tú lloras, ni yo estoy llorando, sólo es una despedida.

Ya nos iremos encontrando

Sellados mis labios, seguirán estando

y si vienes te sigo abrazando

Cuando vengas a visitarme

las blancas rosas estaré esperando

No olvides ¡Cuánto daño! ¡Cuánto daño! Sin rosas y sin quebranto

Echo de menos los abrazos, sigo esperando.