«La Boira va començar a buscar i a trobar tòfones en menys d'una setmana»

Antoni Vilalta viu a Vilanova de Prades, des d’on sovint, surt a buscar tòfones silvestres amb la seva bossa Boira, a la qual va ensinistrar fa tres anys per poder tornar a gaudir d’una afició a la qual li va introduir el seu pare. El pròxim dissabte, s’organitzarà el primer concurs de Gossos Tofonaires en el marc de les Jornades de la Tòfona negra. Vilalta i Boira no concursaran però el seguiran ben a prop.

—D’on li ve aquesta afició per buscar tòfones?

—Ja, de petit, havia anat amb el meu pare que tenia un gos que era cec. Era un pastor català, si no recordo malament. Aleshores es trobaven més. Actualment se’n troben, però no aquelles quantitats de la dècada dels setanta. Aleshores hi havia qui es guanyava un sou, s’hi podia viure d’això. El meu pare va arribar a tenir una plantació, on ara hi ha un càmping. Ara s’ha tornat a remoure el tema a Vilanova de Prades, s’han fet plantacions. Però trobar tòfona silvestre és una aventura, depèn de moltes coses.

—Com va ensinistrar a la Boira, la seva gossa?

—La vaig agafar fa tres anys molt quan era molt petita. Quan són cadells, entre els dos i els quatre mesos, és el moment idoni per ensenyar-los. En menys d’una setmana va començar a buscar i a trobar tòfones. Per ensinistrar-los, el primer que s’ha de tenir és la matèria primera, la tòfona, perquè pugui olorar-la. A partir d’aquí s’ha de tenir molta paciència i fer una mica de psicòleg. Saber quan li has de donar un premi, quan parar... S’ha de jugar amb el gos i després aconseguir quelcom que l’estimuli. No és quelcom que passi d’un dia per l’altre. Has de sortir molt sovint, invertir paciència. El gos va olorant i quan detecta la tòfona es posa a excavar. No tothom els ensenya igual als gossos, cadascú té el seu mètode. N’hi ha que desde petit els hi posen la tòfona amb algo de menjar i aixi ho relacionen. Jo no ho comparteixo, però no vol dir que sigui millor ni pitjor.

—Hi ha alguna raça de gos que sigui més apta que la resta per la cerca de tòfones?

—No. De fet, Boira és un encreuament entre un llop txecoslovac amb una altra raça. De fet, totes les races serveixen per a aquesta activitat, però s’ha de tenir en compte que ha de ser un gos obedient i, en aquest sentit, hi ha races que es presten més a aquesta activitat. D’altra banda, al final, tot depèn de l’actitud del gos. És com als nens petits, pots dedicar-te tota la vida a què el teu fill sigui futbolista i que, al final, et digui que no és l’esport que li agrada.

—Són millors els gossos que els porcs senglars?

—Els porcs senglars es mengen les tòfones i, per tant, saben buscar-les. Evidentment, qualsevol pot agafar un cadell de porc senglar i ensinistrar-lo per sortir a buscar tòfones. Però, no és el mateix haver de cuidar un gos que un porc...

—Se’n troben moltes tòfones silvestres?

—Fa tres anys va ser excepcional. Ara fa dos anys que han estat molt fluixos. La tòfona és un fong que neix a les arrels de determinats arbres com l’alzina o el roure. Però que hi hagi aquests arbres tampoc no és una garantia, depèn de molts factors que aparegui. Apareixen a zones on hi ha una pluviometria molt determinada, a una alçada determinada. No tothom hi pot anar. per anara buscar tòfones, necessites la llicència de tofonaire i un permís del propietari del terreny.