«És emotiu veure la cara dels nens a través de l'espiell»

La cara de l’Enric Barrullas és coneguda per molta gent del poble. I els que no el coneixen, segur que més d’una vegada han vist algun dels seus ‘alter ego’: el gegant Galceran de Pinós, el Ton, la Donzella del Rescat...

L’Enric és el Cap de colla dels Geganters i Grallers de Vila-seca, i aviat farà trenta anys que, amb una colla d’amics, va pensar que seria bo apuntar-se a la colla de gegants del poble. «Érem deu o dotze i en aquella època, que només hi havia el Ton i la Pineda, vam disfrutar molt. Però amb el temps la gent se’n va anar cansant, es van casar, van tenir fills... i de tota la colleta, l’únic que encara aguanta sóc jo», explica l’Enric.

Des de llavors fins ara el grup ha viscut algun moment complicat, passant d’un ‘boom’ amb gairebé cinquanta persones a moments en què estaven «sota mínims». Els grallers tampoc no es van salvar de la crisi, fins al punt que hi va haver diades en què els geganters havien de demanar grallers als pobles del costat perquè si no, no podien fer ballar els gegants. Per a l’Enric el punt d’inflexió el va marcar l’arribada del seu sogre, l’Ezequiel Molina, que després de jubilar-se va fer un curset de gralla i va aconseguir formar un bon grupet de músics. Junt amb el seu nom, el cap de colla dels Gegants de Vila-seca vol recordar les persones de Quim Vives i Àngel Holgado, «que sempre han estirat del carro amb mi», així com el Carles Badia, la mort del qual, afirma, va ser un fort cop per a tots ells.

A dia d’avui la secció de Gralles compta amb més de deu músics, però els geganters encara són pocs. «Ens fa falta gent, i més ara que la família s’ha fet gran, amb en Galceran i la Donzella. Aquest diumenge mateix, que sortim al seguici, haurem de demanar a companys de pobles del costat que ens vinguin a ajudar», es lamenta l’Enric.

Segons el cap de la colla, per formar-ne part no cal gaire cosa més que les ganes: «tothom pot fer ballar un gegant. Reconec que quan et diuen que el Galceran fa 4,20m i pesa 80 quilos, fa respecte. Però si el puc fer ballar jo, el pot fer ballar tothom». Després, apunta l’Enric, també hi ha d’haver un component emocional: «a la gent li agraden els gegants, però no els estimen, l’amor als gegants l’has de viure. La sensació que es té quan fas ballar un gegant no es pot explicar amb paraules. És emotiu, és veure a través de l’espiell la cara de bocabadats dels nens, l’encant de veure com un nen primer s’espanta i després li canvia l’expressió, perquè li agrada quan ens veu ballar». A més, apunta el geganter, ser d’una colla et permet conèixer molts llocs diferents, el país, i tractar persones de tot tipus, fins al punt que s’arriben a fer amistats que poden durar tota la vida.

El gegantó Tonet

La família de gegants de Vila-seca té dues parelles i un gegantó, el Tonet, que va ser una donació al poble de la família Barrullas. Concretament, de l’Oriol Barrullas, el fill gran de l’Enric, que amb només cinc anys ja va demanar als Reis un gegantó: «ara fa un any, l’Oriol va dir que, com que ja no el podia fer ballar, volia que es quedés a la colla. Li vaig dir que perquè això fos així l’hauríem de donar a l’Ajuntament, i ell va accedir, amb una sola condició: que als papers constés que el gegantó era seu i que era ell qui en feia la cessió. Així ho van fer, i ara el Tonet ja és del poble. Son germà Biel, en canvi, segueix les passes de son avi Ezequiel, i és un enamorat de la música».

La família paral·lela de l’Enric, la dels gegants de Vila-seca, de moment no creixerà més. «Si no hi ha gent al darrere, no tindria sentit fer una altra figura i que es quedés morta de fàstic», explica. És precisament aquesta barreja de ‘famílies’, la de casa, la de la colla i la dels gegants, la que, per a l’Enric, dóna sentit a la feina que fan: «els gegants m’agraden perquè són un símbol molt important de la cultura tradicional i popular, i és una manera de fer país i també de fer família, perquè és realment bonic veure a tota la família gegantera cada cop que fem una trobada».