«L'esperava a l'habitació amb un ganivet, no pot dir que va ser culpa de la droga»

El 18 de desembre passat, Francisco Javier Mora Muñoz, de 44 anys, va presentar-se a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Campclar i va confessar que havia mort la seva dona, Carmen Ginés, la nit anterior. Mentre l’assassí confés d’aquesta veïna de la Pobla de Mafumet –molt coneguda i estimada al municipi on la seva família regenta el Bar Carmen– roman a presó, Laura i Susana Ginés, dues de les germanes de la víctima, han trencat el silenci per demanar justícia. Asseguren que va actuar de forma premeditada, encara que ell, ara, intenti justificar amb les drogues tot el que va passar.

— Per què s'han decidit ara a trencar el silenci?

— Hem passat dies molt durs. Ara ell (l’assassí confés de Carmen Ginés), s’escuda en la droga. Ha dit que anava molt drogat, que no tenia intenció de fer-ho, que tot va ser per la molta cocaïna que havia esnifat. Però va esperar a la nostra germana a l’habitació amb un ganivet de cuina. Ningú espera a un altre amb un ganivet, si no té intenció de matar. Creiem que, ara, vol apel·lar a la droga per intentar rebaixar la condemna, però va ser una mort violenta, la nostra germana es va defensar.

— Què va passar aquell 17 de desembre, el dia dels fets?

— Ell diu que van estar dinant junts i que, durant el dinar ja havia esnifat cocaïna. Assegura que, després, va sortir de casa a buscar-ne més. La nostra germana sabia que consumia, però a nosaltres no ens va explicar res. La Carmen sabia que, de forma esporàdica i els caps de setmana, consumia, però que ell se n’anava a les golfes i ja està. Ella no estava d’acord amb el que feia i segurament no sabia fins a quin punt consumia. Segons ha dit després F.J.M.M., van passar la tarda sense parlar-se, ell va pujar al pis de dalt i la meva germana es va quedar mirant la televisió. Cap a certa hora de la nit ell va baixar, va passar pel seu costat i va anar a la cuina, va agafar un ganivet i va marxar a l’habitació. Des d’allí la va cridar ‘Carme, vine que parlarem’, li va dir, i la nostra germana hi va anar, disposada a parlar amb ell. Es van asseure al llit i allí li va assestar la primera punyalada. No sabem de què van parlar. El que va passar allí només ho saben ell i ella, però ella és morta.

— Els provoca dubtes la seva versió?

— A l’habitació no hi havia res. Si li va clavar la primera punyalada a l’habitació, hauria d’haver-hi sang, però no hi havia. Potser la va netejar ell, però no sabem què va passar realment. En qualsevol cas, no va ser una mort ràpida, com s’afirma. La nostra germana es va defensar. Tenia cabells de la seva parella a les ungles, tenia blaus a tot el cos, a la boca, a les orelles, als braços i les cames. Ella va inhalar sang.

— Aquests cops són d’aquell dia?

— Sí, perquè cap a les deu de la nit, abans que passés tot, la Carmen va anar a casa dels nostres pares i no tenia cap blau. Creiem que va passar tot després, quan va tornar a casa.

— Què va succeir després de clavar-li la primera ganivetada?

— Ell afirma que ella va caure al bany i creiem que no va ser una mort ràpida. El seu cos tenia 20 ganivetades. Catorze eren de certa profunditat, la resta són talls, alguns a les mans, fet que demostra que ella va lluitar, va intentar defensar-se i que ell va acarnissar-se. Ella va acabar morint al bany i tot devia passar allà, perquè, si l’hagués apunyalat a l’habitació, hi haurien d’haver restes.

— Creuen que ell acabarà basant la defensa en què anava molt drogat i que va perdre el cap?

— Sí. Però nosaltres creiem que ho tenia tot pensat. Si un no té intenció de fer res, no se’n va amb un ganivet de cuina a l’habitació...

— Ell no va confessar fins l’endemà. Què va fer després de matar-la?

— Va utilitzar el telèfon de la nostra germana i va trucar a la nostra neboda. Li va dir que vingués més tard, que ells dos anaven a prendre alguna cosa fora. Quan va arribar, passades les dotze, ell li va dir que la seva mare estava amb la dona gran que cuidava habitualment, a l’hospital. Van sopar amb tota normalitat, ni tan sols el va veure alterat. El cos de la Carmen estava al lavabo de l’habitació, però ella no ho va veure, perquè mai entra en aquesta estança. L’endemà, al matí, va amenaçar la nostra neboda amb un ganivet, la va pujar al cotxe i la va deixar a l’entrada del poble. Li va llençar les claus i li va dir que anés a buscar a la seva mare.

— Aleshores va ser quan es van assabentar del que havia succeït?

— Ella va anar a casa de la nostra mare i, quan vam saber que havia amenaçat la nostra neboda, vam anar a buscar-lo, a ell i a la meva germana. Ell li va dir a la nostra neboda que la seva mare estava al traster. Vam anar cap allà, però no hi era, la vam cridar per tota la casa, però no la vam trobar. En aquells moments no ens podíem pensar que estava morta al bany de l’habitació. Jo havia tret el cap a l’habitació, però estava fosc i, en veure que no contestava, vam marxar. No vaig mirar al bany, per què res ens feia pensar que estigués morta. Vaig decidir anar a veure si estava amb la dona a la qual cuidava habitualment i, quan vam saber que no s’havien vist, aleshores és quan ens vam témer que podia haver passat el pitjor.

— Va ser la família la que va trobar el cos de la Carmen?

— No. En aquest espai de temps durant el qual vam estar buscant la nostra germana, ell ja havia anat a la comissaria de Campclar, on va confessar el que havia fet. En arribar a casa, ens vam trobar els Mossos d’Esquadra. No ens van deixar entrar a veure-la. Va haver de ser el meu cunyat, Rubén Pérez, qui entrés al bany per identificar-la. No ens creiem res del que diu. Va haver-hi forcejament segur. Ell diu que va entrar en shock, que va baixar i que la va matar. A l’habitació hi havia una sabata de la nostra germana a cada banda, allí devien discutir.

— Vostès sabien que tenien problemes. Era ella una dona maltractada?

— No sabíem res. Ella no explicava res, però ella no era una dona maltractada. A la mínima que ell li hagués posat la mà a sobre, ens ho hagués explicat, estàvem molt unides. Sabem, però, que ella no acceptava que pregués drogues.

— Què va desencadenar la discussió, ho saben?

— Sabem que aquell mateix divendres, el dia abans, ella s’havia assabentat que ell havia estat un centre de desintoxicació, que havia estat a presó feia molts anys per haver fet una estrebada d’una bossa amb una moto. Va passar tres mesos a la presó. Nosaltres creiem que ella devia estar enfadada per tot aquest assumpte, del que no sabia res. És possible que la discussió de parella vingués per tot això i pel fet que ell li furtava diners habitualment i ho venia tot. Van haver de treure les aliances de la casa de penyores fins a tres vegades. Feia deu anys tenien una relació, dos de casats, però ell no parlava mai del seu passat

— La família no va notar mai res d’estrany en ell?

— No. Mai vam veure res d’estrany. Ara sabem que la meva germana sabia que prenia cocaïna, de forma esporàdica, però mai ens ho va dir. També sabem que amb la seva anterior parella ja va tenir incidents similars, que també li faltaven diners i, de fet, va ser una exparella d’ell la que va avisar a la Carmen que ell podia tenir problemes aviat, perquè tenia antecedents.

— Quan hi haurà judici, s’està investigant el cas?

— No ho sabem. De moment, no podem tocar res de casa seva, on va passar tot. Serà jutjat davant un jurat popular. A l’espera que surti el judici, ens indigna que ell es contradigui. Se’n recorda d’haver anat a buscar droga, però no de si la nostra germana es va defensar. Diu no recordar-se’n de si la Carmen estava viva o morta, però sí de què va consumir molta cocaïna... Ell ha arribat a dir que ‘he hagut de matar la meva dona per adornar-me’n que he de deixar les drogues’.

— Com valoreu la resposta del vostre poble, la Pobla de Mafumet, davant de tot plegat?

— Molt bé. Es va fer un minut de silenci. Van portar fotografies, espelmes i flors al portal de casa seva. La Pobla de Mafumet es va bolcar. Al tanatori hi va anar molta gent i a l’església igual. Fa trenta anys que tenim el bar, tothom ens coneix, i tothom s’ha portat molt bé.

— Com era la Carmen?

— Ella era molt sociable, sempre tenia un somriure a la boca per tothom. Li pots preguntar a qualsevol. Estàvem molt unides i mai ens hauríem imaginat que acabaria d’aquesta manera. Fins i tot, ell ha reconegut que ell era una bona dona, que l’ajudava en tot.

— Quant de temps creuen que passarà a presó?

— El nostre advocat creu que li caurà el màxim possible. Però l’únic que esperem és que no arribi al judici. Per a nosaltres, no hauria de tenir dret a res, ni advocat ni a res... Igual que ella se n’ha anat, també vull que ell se’n vagi. Ens indigna que ara ell es presenti com una persona que té problemes amb les drogues. Va ser premeditat. Ell l’estava esperant a la nostra germana amb un ganivet de cuina a l’habitació. Tenia intenció de fer-ho. No ha deixat de caure en contradiccions, primer diu una cosa i, després, una altra. Volem justícia.