«La mare em va ensenyar a tractar a tothom igual»

Corria l’any 1940 quan Salvador Salvadó Saltó i la seva dona Asunció van posar en marxa la Casa Huéspedes Salvadó, a la que llavors era la plaça d’Espanya de Vila-seca, i ara és la plaça de l’Església. Més de setanta anys més tard, des de la perspectiva de l’any 2016, es pot afirmar amb contundència que l’avi Salvador va tenir una visió de negoci més que encertada. Un encert que es va veure enfortit per unes ganes de treballar incansables i una vocació a prova de tot.

Els anys en què els avis van regentar la pensió van ser ‘daurats’. Celia Gámez, Jorge Sepúlveda, Narcís Serra i Luis Eduardo Aute són només alguns dels personatges famosos que es van hostatjar a la fonda. També Antonio Machín, que va protagonitzar un episodi que la mare de l’Anton explicava ben sovint: «va demanar un bistec, i la carn estava de color blau, és clar, en aquella època no hi havia neveres, estem parlant dels anys 50. Però l’avi, que era un gran cuiner, li va preparar d’una manera que Machín va dir que mai no havia menjat una carn tan bona».

Al costat dels personatges més populars, a la pensió també hi havia clients que eren tant o més estimats que aquests, persones que venien a estiuejar i hi passaven temporades, treballadors desplaçats... «L’avi era molt bon cuiner, i al menjador d’aquí s’hi feien els batejos, les comunions i els casaments de tot el poble», explica l’Anton.

Amb el pas dels anys, els iaios van deixar pas a la següent generació, i els pares de l’Anton, Salvador Salvadó Planas i la seva esposa Juani Hervás van agafar les regnes del negoci. «Recordo tenir la terrassa a rebentar, i a la mare traient paelles per als francesos i italians que s’instal·laven aquí en règim de pensió completa», detalla l’Anton.

Amb el temps, la Juani Hervás es va convertir en l’ànima de l’establiment, no només per la seva cuina, sinó també per la seva manera de fer, amable i entranyable. Fins al punt que alguna vegada s’havien trobat clients que, en buscar l’establiment, demanaven directament per ‘Ca la Juani’. Quan el seu home es va morir, mare i fill van seguir el llegat familiar amb la mateixa empenta que els seus antecessors, i també la mateixa manera de fer: «de l’avi i la mare vaig aprendre que s’ha de tractar a tothom igual, tant és d’on vingui, qui sigui o el que tingui», assegura l’Anton.

A la Pensió Salvadó no tanquen mai. Però ara fa tres anys la mort sobtada de la Juani va ser un cop tan fort per al seu fill que va acabar tancant l’establiment durant nou mesos. La notícia de la mort de la mestressa va arribar fins a França, Brasil o Mèxic, i des d’allà l’Anton va rebre paraules de condol de clients que s’havien acabat convertint en amics entranyables.

Seguir la tradició

«Quan la mare es va morir tot se’m va fer una muntanya, i no em vaig veure amb forces per tornar a obrir. Ara estic remuntant, a poc a poc, i de moment he tornat a obrir i, poquet a poquet, vaig fent», apunta l’Anton. «Quan la meva mare vivia, em deia ‘Cuando yo no esté, ¿qué vas a hacer?’, i jo li deia ‘Namás que encuentre a alguien que sea la mitad que tú, mama’», explica amb emoció.

Els Salvadó són dos germans, però només l’Anton ha volgut mantenir el negoci. Això sí, té un fill a qui li agrada tant com a ell passar les hores al local.

De moment ha reprès la feina a poc a poc, el menjador és tancat perquè van fer obres per ampliar les habitacions, però algunes vegades encara serveix alguna de les especialitats de la casa, com el pop amb xampinyons, la sépia amb allioli o el peix arrebossat, si li ho encarreguen.

«De tant en tant vénen a dir-me si ho vull llogar, fins i tot han vingut xinesos, però jo els dic que no. De vegades penso que ho hauria de fer, perquè em passo la vida aquí, només tanco diumenge a la tarda, i a l’estiu ni això, però és que vull seguir la tradició, si no estic aquí, on he d’anar, si tota la meva vida me l’he passat aquí?», conclou l’Anton.

Si l’Anton fa brou, és que ha arribat el Nadal

Una de les tradicions nadalenques més populars a Vila-seca és el tradicional repartiment de brou que es fa a la plaça de l’Església el vespre de l’encesa dels llums de Nadal. La idea va sorgir de la mare de l’Anton, la Juani Hervás, que durant molts anys es va encarregar de cuinar, amb la seva fórmula particular, el brou calent i deliciós que es reparteix per apaivagar el fred de la tarda. En morir la mare, l’Anton es va plantejar deixar de cuinar-lo, però va arribar a la conclusió que era una bona manera de recordar i, alhora, retre homenatge a la mare. Fer el brou no és feina fàcil, ni curta. La cassola es passa dos dies al foc, i durant aquest temps, assegura l’Anton, s’ha d’alimentar d’entrepans perquè te la cuina plena i els fogons ben ocupats. La fórmula de la mare se segueix de manera estricta, i l’encarregada de fer-ho és l’exdona de l’Anton, que és qui coneix els trucs i secrets del brou. «Aquest any la gent m’ha dit que ha sigut dels anys que l’han trobat més bo, i això vulguis que no em fa estar molt content, així que, de moment, no deixaré de fer-lo», assegura l’Anton.