«Sant Jordi s'ha desvirtuat d'una manera brutal»

— En què consisteix la feina de llibreter, més enllà de vendre llibres?

— En intentar mantenir la llibreria plena d’un fons de qualitat amb uns indispensables en els quals nosaltres i la gent hi creiem. Són els que justifiquen la nostra feina, perquè estem immersos en la dictadura de les novetats: tot el que arriba, que són muntanyes, colga el que realment has triat i creus que ha d’estar en una llibreria.

—En aquesta època encara més?

—Sí, estic pensant en Sant Jordi, en què arriben molts, massa títols, que no tenen vida garantida a les llibreries. En el moment d’obrir la caixa tens molt clar que aquell llibre té les hores comptades. Aquests, de vegades, dificulten la nostra feina com a llibreters, perquè la gent està molt influenciada pels mitjans de comunicació. Per Sant Jordi sempre faig dues comandes: una és la dels llibres que jo vendré, i l’altra la dels llibres que la gent comprarà. De vegades poden coincidir, i de vegades no.

—Has de tenir de tot, doncs.

—La clientela fidelitzada coincideix amb el que compro per vendre, però he de pensar també en tota la gent que aquests dies passa per les nostres parades, que no són lectors i clients habituals, i he de tenir també la seva oferta. En el meu cas sóc molt respectuosa amb els lectors. Penso que la gent ha de llegir, el que sigui. Hi ha llibres per a tothom. No vull caure en el parany de ‘segons què, no’. Naturalment, a l’aparador hi ha coses que no les poso. Però si em ve una persona i demana alguna cosa que jo no em compraria, li he de poder oferir.

—Aquesta és la clau de la vostra feina?

—La nostra feina és ser dinamitzadors dels llibres, donar-los vida, que es belluguin, fent presentacions, xerrades… i no sempre de novetats. De vegades per a llibres molt significatius intentes muntar una història al voltant perquè altres relacionats s’hi vegin involucrats i es parli de deu llibres alhora, que un llibre et porti a un altre.

—Cada llibreria és diferent?

—Sí. El contingut de les llibreries el fa el llibreter. Hi ha llibres que la teva ètica llibretera els veta una mica l’entrada. La qual cosa no vol dir que si algú te’l demana amb el servei ràpid puguis satisfer el lector. Cada llibreria té el seu pedigrí, tot i que amb l’allau de novetats i les influències mediàtiques hi ha uns títols que són uniformes. Però la resta de llibres són els que donen el teu pedigrí, que coincideix amb altres llibreries també.

—Com es viuen els dies previs a Sant Jordi?

—Molt malament. Amb grans dosis de paciència, cafè i ibuprofèn. I amb discussions. Perdem molt de temps fent reclamacions. Sempre et queda la compensació que és un dia bonic i que es belluguen molts llibres, potser no tants com voldries, o els que tu voldries, però se’n belluguen molts. És un treball molt feixuc, i tot i que sembla molt àgil, no ho és, nosaltres les comandes les fem molt a l’avançada, a finals de febrer, però triguen molt a servir-te, tot ve alhora i no t’arriba res del que tu voldries. Ens tornem bojos, comencen a sonar noms que no sempre són els millors…

—Però la gent te’ls demana.

—Resulta que tu tens ‘bombonets’ al costat d’aquests ‘xupa-xups’, i la gent t’acabarà demanant els ‘xupa-xups’. No pots dir que no els tens, perquè venent allò pot passar que aquella persona, si ha gaudit amb la lectura, et vingui a veure. Llavors tu, com a llibretera, dius ‘ara és la meva! En lloc del ‘xupa-xup’, per què no et menges aquest ‘bombonet’?’ Aquesta és la pedagogia del llibreter.

—Com us condiciona el fet de ser una llibreria petita?

—El dia de Sant Jordi no el vivim de manera bonica, perquè anem molt condicionats. Ens hem d’enfadar molt, no rebem el mateix tracte que els grans, ni tampoc respecte a llocs on habitualment no tenen llibres. A mi no se m’acudiria anar a comprar un llibre al Media Markt i m’estan arribant llibres marcats amb el codi d’aquest lloc. Home, doncs no. Llibres, a les llibreries. Carn, a les carnisseries.

—En quin sentit us perjudica, aquesta competència desigual?

—Per a nosaltres suposa un esforç econòmic i d’espai mantenir un fons a la llibreria, i veiem que a l’hora d’escampar llibres, n’escampen per tot arreu, i això és lleig. Jo per tenir aquí la Mercè Rodoreda que em faci companyia he de vendre deu títols de llibres que no hi seran d’aquí a deu anys. I si aquests llibres que he de vendre estan escampats per llocs que no són llibreries, ‘cagada pastoreta’.

—Sant Jordi és un dia atípic per a un llibreter?

—La gent aquell dia em veu molt atabalada. Tinc molts amics que em vénen a ajudar. El dia abans fem la prèvia amb un ‘vermutet’ i els explico tot el que he comprat perquè vull vendre, i tot el que he comprat perquè la gent ho comprarà. Toquen físicament el llibre, i els faig la logística dels llibres que es poden recomanar segons els lectors. Per Sant Jordi, jo, que sóc la llibretera oficial (els altres són llibreters residents) sóc l’única que no ven llibres. És el dia que faig menys de llibretera.

—Es publica massa?

—En excés. Però un excés escandalós. Sempre dic que, si em toqués la loteria, pagaria unes vacances a Hawaii a tots els editors mig any abans de Sant Jordi. No podrien editar res, i així mourien el fons que tenen. Amb els llibres que tinc a la llibreria podria muntar una parada, no caldria que editessin nous llibres en molts anys. Els editors tenen una programació estable de publicacions; al gener, febrer i març estan publicant un munt de llibres, i llavors fan un butlletí de Sant Jordi, que en diuen ‘Les apostes’. I llibres que han sortit al gener, febrer i març no són apostes. Llavors, no cal que els editin. El que fan és fer piles, i un colga l’altre. De vegades no podem fer que la gent vegi físicament els llibres, perquè els llibreters no som milionaris, no tenim naus per posar-los.

—Els editors recomanen, però al final trien els llibreters?

—Diuen que els llibreters tenim una mena de sisè sentit, de vegades se t’encén una llumeta i detectem quan una cosa ha de funcionar. Llavors et ve el comercial i fas la comanda de Sant Jordi, i pot ser que demanis un llibre que ha sortit al gener i no estigui inclòs a la seva llista d’apostes. Dius que en vols vint, i et diuen ‘T’has tornat boja!’. Després, com que aquest ‘nas’ dels llibreters no sempre coincideix amb les idees dels editors, ells fan un tiratge, i resulta que a l’abril, com que hi ha hagut molts llibreters amb aquella mica de ‘nas’, aquells vint que tu has demanat, que era una aposta teva, no te’ls serveixen, i et diuen ‘és que ara me’l demana tothom’. Però ostres, jo el vaig demanar quan no hi creien, quan no era una aposta de Sant Jordi, perquè per mi sí que ho era. Això és el que més malícia em fa.

—Es publica molt i es llegeix poc?

—Penso que Sant Jordi s’ha desvirtuat de manera brutal. Tampoc es llegeix tant. Tothom acaba amb una uniformitat de lectura que em rebenta molt. Com em rebenten les recomanacions de RAC1. Jo sé quan el Jordi Basté ha recomanat un llibre, perquè la gent ve a la tarda i me’l demana. Però jo els dic ‘És per a tu? Doncs no l’agafis’. I em diuen ‘Ostres, és que el Basté ha dit que és boníssim’. Però, quants llibres t’ha venut a tu, el Basté? Cap. Aquestes recomanacions fan molt de mal. I el més important: maten lectors. Quan recomanen, no coneixen el receptor d’aquell llibre. Potser l’anirà a comprar, i pensarà que si allò és boníssim, el que és dolent deu ser infumable.

—Una feina difícil, la de captar lectors.

—Penso que Sant Jordi és un dia per captar lectors. Has de saber què els pots donar, els has de fer descobrir que sí que els agrada llegir. Si no, es mengen segons què aquell dia, i ja han cobert l’expedient. Però si acabes un llibre bo, sempre et queda aquella ànsia. I aquesta és la nostra feina. Però la meitat de mitjans de comunicació i la meitat d’editors fan que això no sigui possible. Potser ens hauríem d’asseure tots. Però al final acabem venent el que volem nosaltres: hi ha llibres que no entraran mai més aquí, perquè no són llibres, són productes.