«De petits anàvem a l'ermita de la Pineda a peu per un camí de pols»

Jaume Rovira Porqueras és, des de l’any 2005, president de l’Associació dels Amics del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda. Aquest vila-secà va acceptar el càrrec després que mossèn Francesc Xavier Morell fes una crida als ciutadans per formar un grup de persones que, de manera voluntària, es volguessin fer càrrec del manteniment de l’ermita i tinguessin temps i ganes de col·laborar quan s’hi ha de dur a terme alguna activitat.

Han passat més de deu anys i el Jaume encara ostenta la presidència del grup. «És allò que passa, cada quatre anys s’hauria de renovar, però ens diuen que ja ens ho coneixem, i anem fent», explica. A aquest vila-secà el treball en entitats locals no li és estrany, perquè des de sempre ha estat vinculat a grups com els de teatre, les caramelles, o la Coral Nova Unió, de la qual en va ser un dels fundadors. «Mai no he tingut cap aspiració a convertir-me en un personatge, perquè això no m’agrada, però si em demanen col·laborar, sempre tinc un sí. Sempre que sigui una cosa pel poble. Perquè m’agrada, i prou», assegura.

El segon motiu pel qual el Jaume Rovira sempre està a punt per donar un cop de mà és que sent una veritable estima pel poble que el va veure néixer, ara fa setanta-tres anys. Tot i treballar a fora, tota la vida hi ha viscut, i hi ha fet créixer la família. Per això és contundent: «Em sembla (o no, no m’ho sembla, ho sé segur), que ja no em mouré d’aquí».

En tots aquests anys el president dels Amics del Santuari de la Pineda ha vist la profunda transformació urbana, i també social, viscuda al municipi. «Si fa cinquanta anys m’haguessin dit que tindria problemes per aparcar el cotxe hauria dit que no hi tocaven», assevera. Ell té molt bons records de la seva infantesa, bona part de la qual va transcórrer al carrer, i en un ambient en què gairebé el 100% de la població es dedicava a la pagesia. En aquella època ja anava al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, per bé que ho feia caminant, «per un camí ple de pols», o alguna vegada amb carro. En aquells primers anys de vida ja es va forjar una devoció comuna als vila-secans de l’època, que ha mantingut ben viva fins al dia d’avui. I tot i que admet que de vegades troba a faltar l’ambient de poble de quan eren «els 3.000 de Vila-seca», assegura que la seva generació és de les més afortunades que hi ha hagut i que segurament hi podrà haver: «vam passar de pràcticament el 0, a un 100, sempre hem anat de cara a la prosperitat, al benestar, tot i que al començament era molt trist perquè acabada la guerra les penúries eren molt grosses, però tothom estava en la mateixa situació. Avui dia, que un jove tingui problemes per trobar feina és molt greu». Per tot això el vila-secà ha arribat a la conclusió que potser sí, que hem aconseguit l’estat del benestar, però a canvi «hem pagat un preu molt alt».

Devoció o tradició

Jaume Rovira admet que, en els últims anys, la falta de devoció religiosa que és constatable a tot arreu, és també una realitat a Vila-seca: «ara la mitjana d’edat de la gent que anem a missa és bastant alteta, el jovent ja no està per aquestes coses, tot i que últimament als aplecs hi va més gent, però considero que és més per les ganes de sortir que pels actes que s’hi fan».

L’Aplec de Dilluns de Pasqua és, justament, un dels actes principals al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, que va començar anys enrere quan, una colla de caçadors, s’hi van aplegar per fer un arròs de caça. En la passada edició de l’aplec, que es va celebrar el dilluns 17 d’abril, s’hi van reunir un centenar de persones, però la majoria hi van anar més mogudes per la tradició que per la devoció: «a l’hora de la missa miraves i tot eren caps amb cabells blancs, o sense cabells», explica el president dels Amics.

Pel que fa a l’estat del Santuari, Rovira apunta que està ben conservat, tot i que de tant en tant té els problemes propis d’aquests tipus d’edificis, com humitats: «potser caldria fer algun retoc a dins, però està molt bé».