«Aquesta és una col·lecció vinculada a la meva amistat amb els artistes»

—Quin és el contingut de la donació que ha fet al Museu de Valls?

—Amb el director del Museu de Valls vam trobar un títol molt encertat. És l’Art d’una vida. No és una col·lecció com les de Thyssen, que amb molts diners compren allò que els agrada o que més els interessa. Aquesta és una col·lecció vinculada a la meva vida de crític i historiador de l’art, i també a la meva amistat amb els artistes. Una amistat on no hi ha raons econòmiques, sinó d’afecte, de col·laboració, que neix per escriure el text d’un catàleg, de muntar una exposició, d’impartir una conferència… Tot sorgeix d’una vinculació personal, ja sigui amb Joan Miró, Xavier Mariscal o Andreu Alfaro. En tots els casos, són obres que m’arriben per aquesta experiència de la vida, i per tant és emocional: l’artista vol segellar l’amistat i em dóna un dibuix, un quadre o una escultura.

—Per què decideix donar tot aquest fons artístic?

—Després de dedicar-me intensament a la meva professió, que és la divulgació i el coneixement de l’art, he anat fent una col·lecció d’obres d’art amb les quals convisc a casa. I quan un es troba en aquesta recta final que representa la jubilació (encara que jo sóc un jubilat actiu que treballa deu hores cada dia), pensa què fer-ne, d’aquesta col·lecció. Jo tinc tres filles, les tres tenen casa i són sensibles a l’art, però no s’hi dediquen. I les cases d’avui no són tan grans com la meva, el meu despatx és molt gran perquè era una antiga impremta del meu pare. Per tant, he pogut anar-hi acumulant obres. En tinc cinc-centes, aquesta donació és de tres-centes, a les quals cal afegir-hi els dos-cents gravats que vam donar al Museu de Valls fa deu anys.

—Quin és l’origen de l’amistat amb Valls i amb el seu Museu?

—El museu que m’ha tractat millor, amb afecte i amistat, i que ha mostrat una forta vinculació amb la vida civil i artística, és el de Valls. Els meus sogres, que vivien a Reus, quan van jubilar-se van venir a viure a Valls. D’això fa trenta anys, i des de llavors el museu, els amics, els artistes, la vida de Valls, van anar penetrant a la meva vida. Jo em sento vallenc d’adopció. L’amistat amb els Català-Roca també va anar creant uns lligams, i la relació establerta amb el director d’aquest museu és d’amistat fraternal. A més, aquesta setmana he lliurat el text d’una monografia que la Diputació de Tarragona ha dedicat a Jaume Mercadé, i he pogut estudiar Mercadé en profunditat com a artista, en el camp de la pintura, el dibuix i l’orfebreria. Només faltava aquest impuls final d’anar al Bosc i parlar amb la família Mercadé. Per osmosi, m’he transformat en un vallenc vital.

—Com ha fet la selecció d’obres que ha donat?

—Coneixent aquest museu a través de les exposicions que s’hi han anat fent i, sobretot, en pertànyer al món de la museologia (jo he dirigit el Museu d’Art Contemporani de Barcelona), entenia que la meva col·lecció podia complementar molt bé la que tenia el Museu de Valls. Si el Museu representava molt bé l’art de Catalunya fins als anys 60, el Noucentisme i fins a l’Abstracció, jo podia ser la baula que ens portés a la segona meitat del segle XX i ens introduís al segle XXI. El bon acolliment del museu i del seu director, així com l’esplendorosa posada en escena de la meva col·lecció, m’han fet veure que el que tenia és més important del que pensava. I ara estic molt feliç de que tot això estigui aquí.

—L’exposició, a més del valor artístic, té un valor pedagògic?

—Sí, és molt didàctica. Si vols conèixer l’etapa abstracta, la coneixes; si vols viure amb Miró, pots fer-ho; pots trobar una mica de Chillida, però també els grans de la fotografia contemporània com Fontcuberta, els cinètics en el moment més esplendorós, els abstractes de Cuenca, els artistes de treball mínim, com Llena o Aurèlia Muñoz. De tal manera que l’exposició és una lliçó, un quadern didàctic d’allò que ha estat l’art en aquesta etapa de la meva vida com a crític i la segona meitat del segle XX. I estic segur que hi haurà gent de tot Catalunya que vindrà a veure el Museu de Valls, no per mi, sinó per les obres.

—Sobta que un llegat com aquest se’n vagi fora de Barcelona.

—Jo vaig tenir la sort de treballar, durant cinc anys, amb el conseller Max Cahner a la Conselleria de Cultura. Ell em va fer veure que havíem de fer una política nacional, em va fer viatjar cap a Lleida, cap a Tortosa, cap a l’Empordà, cap a Tàrrega… I no parlo de descentralització de Barcelona, sinó de repartiment homogeni i de foment d’allò que cada territori té. Aquesta visió global de Catalunya també la vaig aprendre a casa, a través de la formació que em va donar el meu pare, i que em va fer entendre que un país serà culte quant més auditoris, museus i biblioteques tingui en tota la seva superfície nacional. Jo he estat director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i tot això ho podria haver donat allà, i haurien estat encantats. Però d’aquesta manera, al Museu de Valls li faig un reforç.

—També és destacable que l’entrada a aquesta exposició sigui gratuïta.

—És que aquí tot ha estat gratuït. Els artistes m’han regalat les obres a mi. I jo les he regalat a aquest museu. En el moment que l’art es paga, s’estropella i es transforma en mercaderia. El que estem postulant aquí és que l’art no és diner: és sensibilitat, és cultura, valors i formació humana.