«Vam fugir del tiroteig amb els nens i uns desconeguts ens van acollir tota la nit»

«Ens vam veure enmig del tiroteig i al costat del terrorista. Vam començar a córrer i fugir. Uns desconeguts ens van acollir durant tota la nit a casa seva. Quan vinguin al País Basc, tindran casa seva a Donostia i, nosaltres, tornarem a Cambrils i els tornarem a veure en altres circumstàncies». Aquest és el principi i la fi del relat de la llarga nit que va viure Elisa C., una turista basca que es trobava a Cambrils quan cinc terroristes van perpetrar l’atemptat la matinada del passat 18 d’agost.

Elisa C. calcula que deu ser la trentena vegada que explica la història. Però, ho vol fer un cop més per donar a conèixer com, gràcies a una parella de lleidatans, la seva família i tres catalans més van ser testimonis de les dues cares d’una mateixa moneda en qüestió de pocs minuts: la del terrorisme més cruent i de la solidaritat cega de què és capaç l’home.

Elisa C., el seu marit, Javier F., i els seus dos fills, Pol i Aitana –de set i tres anys, respectivament– van arribar a Cambrils els 10 d’agost. Dijous era el seu últim dia de vacances i «van ser un seguit de casualitats les que ens van portar a estar enmig del tiroteig», narra Elisa C.

L’Hotel El Camí, on s’allotjaven, els havia regalat uns tiquets gratuïts per tal que els nens poguessin saltar als parcs de llits elàstics que hi ha instal·lats a les platges de Cambrils. «Teníem els tiquets des de feia dies, però no els havíem gastat. Era la darrera nit a Cambrils i, després de sopar, vam decidir anar-hi, tot i que era una mica tard», recorda. Van anar al parc de llits elàstics situat uns metres més enllà del Club Nàutic, just on els Mossos abatrien, poc després, a quatre dels cinc terroristes de Cambrils.

Recorda que hi havia moltes famílies aquella nit a les atraccions. «La nena estava cansada i va seure a la cadireta. Després de saltar, vam decidir passejar una estona pel passeig marítim, en direcció a Vilafortuny», diu.

Quan havien avançat només uns metres, van sentir els crits de la gent. «Vam començar a veure molta gent corrents cap a nosaltres i una senyora es va aturar per dir-nos que no anéssim cap a l’altra banda, que hi havia un noi amb explosius», explica Elisa C.

La família basca no s’ho acabava de creure i, en els primers instants, va arribar a pensar que es tractava d’un episodi de psicosi provocat per algun incident menor.

«Ens vam quedar aturats, confusos, sense saber què fer. Però van passar quatre nois més en bicicleta i ens van començar a cridar també que fugíssim». I la família basca va començar a fugir sense saber ben bé a on.

Van travessar el carrer i es van situar davant d’un bar, el Beach Point. «De sobte, va aparèixer un vehicle de la policia de paisà que duia la sirena, van baixar dos homes i van començar els trets», recorda.

«No volia mirar enrere»

«Jo no volia mirar enrere, només corria, però el meu marit sí que ho va fer i va veure el terrorista amb un cinturó d’explosius i com el van abatre», detalla. Es tractava del cinquè terrorista que va baixar del cotxe estavellat a l’altura del Club Nàutic. Havia aconseguit allunyar-se uns cinc-cents metres pel passeig marítim, en direcció a Vilafortuny, i caminava pel mig del carrer amb gestos atordits, segons han descrit els testimonis. El destí va voler que Javier F., el marit de la dona, veiés amb els seus propis ulls el que altres han vist en el vídeo que va difondre un altre testimoni.

«Al principi, no m’ho acabava de creure, només corria. Sentia trets, però no tenen el so que un s’espera: semblaven petards. Però el meu marit, qui havia vist com treien la pistola, estava molt nerviós i vaig començar a sentir molta angúnia. Sort que l’Aitana anava en la cadireta i dormia, però en Pol no deixava de cridar: ‘Corre, corre, que ens agafaran’. Jo només pensava en els meus fills», continua l’Elisa C.

Pel camí es van trobar tres joves –un noi i dues noies– que també fugien en direcció a la via del tren. Els tres joves es trobaven a la terrassa del bar Beach Point quan van arrencar a córrer en veure que el terrorista venia cap a ells.

«Volíem anar cap a l’hotel Tryp, però ja vèiem que no podríem arribar, i vam decidir acompanyar els tres joves, que són d’aquí i coneixien la zona», recorda.

Mentrestant, una parella de funcionaris lleidatans que té un apartament a la zona havia sortit a la terrassa en sentir la cridòria.

«I ens van veure sobresaltats al carrer. Ens van preguntar què succeïa. Els vam explicar i, tot seguit, van baixar a obrir-nos». –narra Elisa – «Un cop a l’apartament, vam veure les notícies. Aleshores és quan ens vam posar més nerviosos encara. Vàrem ser conscients que tot el que estàvem vivint era real, que es tractava d’un atemptat. Vam començar a pensar què podria haver passat... La parella ens va ajudar a calmar-nos, a nosaltres i als altres tres joves. Es van portar molt bé, no tinc paraules d’agraïment. A casa d’ells ens vàrem sentir segurs».

La nit va ser molt llarga. Fins a dos quarts de sis no van sortir de l’apartament. «Els agents de Mossos estaven al carrer i ens deien que no podíem marxar, que millor que no ho féssim i, és clar, cinc hores donen per a molt», afegeix.

Les dues filles de la parella de Lleida ja dormien quan van arribar els set desconeguts. «Ens van oferir portar l’Aitana al seu llit, per tal que pogués dormir també. El Pol estava espantant i es va adormir al sofà. I, entre tots, ho vam acabar passant bé, tenint en compte les estranyes circumstàncies i tot el que estava succeint a fora», diu l’Elisa. Recorda especialment als agents de Mossos que custodiaven el carrer: «Eren joves, molt joves. Ens va sorprendre, però ho van fer molt bé, van demostrar una gran responsabilitat i valentia».

Cap a dos quarts de sis del matí, els agents els van dir que podien anar cap a casa. «I, després d’estar cinc hores a casa d’ells, també ens van oferir a portar-nos en cotxe fins a l’hotel. La veritat és que teníem por. Van ser molt amables i, d’alguna manera, vam acabar fent amistat, amb ells i amb els altres tres joves. De fet, vam intercanviar els telèfons i hem creat un grup de WhatsApp», afegeix.

El Pol, de set anys, no té clar encara si explicarà la història als seus companys d’escola perquè dubta que el creguin. L’Elisa i el Javier van haver d’explicar-li que al món hi ha gent dolenta que vol fer mal a la resta, però que, als de Cambrils, els havien enxampat. «Ara dibuixa policies i als bons i als dolents. Als dolents els fa molt lletjos. Una metgessa ens ha dit que és la seva forma de treure el que ha viscut a fora. Passats els dies, el Pol ha començat a recordar que, abans d’aquella nit, s’ho va passar molt bé a Cambrils. Diu que vol tornar, i tornarem», acaba.