«Encara em reconec en el Tomeu dels inicis, crec que no he canviat tant»

—El seu darrer treball publicat és un triple CD que recull 50 temes de tota la seva trajectòria, que compta amb més de 300 cançons. Com ha fet la tria?

—Tenint tantes cançons, per una part és difícil, però per l’altra és molt fàcil. El que he fet per triar-les és no pensar en mi, sinó en el públic. Són cançons que poden agradar a gent de mitjana edat, també als més jovenets, gent que no havia sentit algunes cançons que fa anys que estan descatalogades… que puguin conèixer la trajectòria d’en Tomeu. Potser el més important d’aquest disc ha estat triar les cançons en què s’hi puguin reconèixer totes les edats. Em va costar, però al final ho vaig fer en dos dies.

—El disc incorpora doncs cançons que no es poden trobar enlloc més.

—Hi ha cançons que s’han convertit, com aquell qui diu, en estàndards, com Mallorquins i catalans, Rock&Roll (els millors anys), M’agrada es rock, o El dimoni dins jo. Veig que agraden molt a la joventut però no les tenen, perquè estaven descatalogades. Ara, amb aquest disc, s’han tornat a catalogar.

—Hi ha cançons dels seus primers treballs. Reconeix el Tomeu Penya de llavors?

—És diferent, els primers anys el que havia de fer era recuperar el folk i les arrels mallorquines. El que passa és que ho vaig compondre amb un altre ritme, un altre estil, que era el meu, el de Tomeu Penya. Però si ho penses bé, és exactament el mateix Tomeu d’ara, només que la tècnica està més avançada. Jo crec que no he canviat tant.

—Aquest treball és un recorregut pel seu camí musical, però també pel vital.

—La meva història és molt llarga, vaig començar als quinze anys en grups que havien de viure del turisme que havia arribat a les Illes d’una manera massiva. Havien de menester grups per a les sales de festa. A poc a poc vaig anar passant per tots els estils fins que em vaig trobar capacitat per fer les meves pròpies cançons i fer un canvi, de la música anglosaxona a la música en mallorquí, amb un estil diferent del que s’havia fet fins llavors. I ara ja són 36 anys de cantautor.

—Aquest dissabte tocarà al Casino de Constantí. Quin format de concert hi farà?

—Serà molt familiar. La gent podrà parlar amb mi i jo parlaré amb la gent, i explicaré moltes coses. Tinc tantes i tantes cançons al meu repertori que faré el que el públic vulgui que faci. Si algú vol alguna cançó, li cantaré. Serà molt familiar i molt agradable, això ho puc assegurar.

—Pujar a un escenari segueix sent emocionant?

—Per a mi, trepitjar un escenari és un moment important. L’escenari el respecto tant que per a mi és sagrat, i vull que tot vagi bé. Sempre tens aquella responsabilitat i aquella mica de nervis per saber si tot marxarà bé, si el so serà perfecte, si la guitarra sonarà com ha de sonar… Però és l’únic, perquè estic molt segur de mi mateix i també estic molt segur del públic.

—El seu públic aplega ja unes quantes generacions.

—Cada actuació és molt satisfactòria en aquest sentit. Gràcies a la sort, a Déu o a no sé qui, estic reunint a cada concert una mescla de gent molt diferent. Nens de vuit a deu anys, dones fetes de vint-i-cinc, gent de quaranta, seixanta, i això és una gran satisfacció que em fa sentir molt orgullós de la meva feina.

—El pròxim disc ja està en camí?

—Sí, abans que surti un disc sempre n’estic preparant un altre. No sé viure sense compondre, i com que el món va tan ràpid sempre passen coses. El secret és saber aprofitar-les i escriure i cantar el que passa en aquell moment, que també és el que em passa a mi. Jo sempre estic preparat per fer discos i actuacions.