«Les dones desenvolupen unes habilitats que fan difícil el diagnòstic d'Asperger»

— Per què enguany han centrat el focus d’atenció en les dones que pateixen Asperger?

—Ja fa uns quatre anys que aprofitem que el 18 de febrer és la data el naixement del pediatra austríac Hans Asperger, que va començar l’estudi de nens amb dificultats de sociabilitat i comunicació, així com interessos restringits, per fer aquesta acció. Enguany l’hem dedicat a l’Asperger en femení, perquè les dones són la cara més oculta d’un trastorn que, per si mateix, ja ho és: a nivell social està una mica malentès. Com que l’Asperger entra dins de l’espectre autista, sembla un trastorn molt més greu del que és en realitat.

—Què singularitza l’Asperger femení?

—Fins al moment, els especialistes han detectat que l’Asperger té una prevalença superior en els homes, per cada quatre o cinc homes, hi ha una dona. Però alhora s’han adonat que les dones desenvolupen unes habilitats socials que fan que sigui més difícil de diagnosticar. Ens estem trobant, també a l’associació, que cada cop venen més dones adultes que han passat per diversos diagnòstics, o que s’estan tractant per depressió, trastorns alimentaris o ansietat, quan en realitat poden entrar dins de la Síndrome, i no estan sent correctament diagnosticades.

—Què dificulta el diagnòstic en les dones?

—Les dones tenen una habilitat natural per imitar a la resta. Elles desenvolupen aquesta habilitat, al principi de manera inconscient i, més endavant, sabent que ho estan fent com un mecanisme per encaixar. Però el fet d’estar actuant els pot generar ansietat, trastorns de l’alimentació o depressió, perquè tenen la consciència d’estar-ho fent. Les persones diagnosticades amb Síndrome d’Asperger no tenen discapacitat intel·lectual, tenen un coeficient intel·lectual igual o superior a la mitja, per tant hi ha una consciència de la diferència.

—Afirmen que les persones amb Asperger són invisibles.

—La Síndrome d’Asperger no és una malaltia, és una condició diferent, una forma de processar la informació diferent. Diem que són invisibles perquè físicament no es nota res. Les persones amb Asperger poden passar per persones tímides o que socialitzen poc. Quan són nens, pots pensar que són maleducats o que tenen falta de límits i, quan són adults, molts han desenvolupat mecanismes que fan que, si no aprofundeixes molt, no t’adonis que tenen aquesta dificultat.

—En quin àmbit és més habitual que es faci el diagnòstic?

—Depèn, cada persona té una història diferent. Ensenyament no ha donat a la Universitat cap mecanisme que pugui ajudar a diagnosticar el trastorn. Depèn molt del professional. Hi ha hagut famílies que se n’han adonat, com en el nostre cas, que vam insistir molt al pediatra perquè veiem que alguna cosa no anava bé. Hi ha persones que s’han autodiagnosticat, han vist que eren diferents i han demanat ajuda.

—Un cop es té el diagnòstic, quina assistència necessiten?

—Necessiten un seguiment amb un neuròleg en cas que calgui medicació. El trastorn en si no requereix medicar-se, però els efectes que genera, com l’ansietat o la depressió, sí. A partir d’aquí, s’ha de seguir una teràpia cognitiva-conductual amb psicòlegs especialitzats i que ofereixin un acompanyament psicològic que els doni eines per reduir l’ansietat, perquè són persones amb un estrès molt elevat: tenen la sensació que no encaixen a la societat, i que la nostra lògica no és la seva.

—De quina manera els és prestada, aquesta assistència?

—Fins als sis anys, els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç, CDIAP, els ofereixen una atenció continuada. Dels sis anys als divuit passen al CSMIJ (Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil), i després al CSM, on ja tenen una atenció més espaiada. Aquest és un dels motius pels quals ha nascut la nostra associació, suplir les carències que tenen els nostres, tant a nivell sanitari com formatiu. També fem difusió perquè la societat prengui consciència del que representa tenir la Síndrome d’Asperger.