«El fòssil és desagraït i difícil de museïtzar, fa pensar en un museu de peces»

—La visita a la sala és un salt al passat. Concretament, a quina època retrocedim?

—Ens en anem a ara fa 240 milions d’anys. Per situar-nos, és un període anterior al Juràssic. Estem dins del Mesozoic, una etapa d’importants canvis en la vida, que succeeixen sobretot en aquest Triàsic, perquè és l’inici d’un període que precedeix a una de les cinc grans extincions que hi ha hagut al planeta. Això sabent que l’extinció dels dinosaures no és la més potent, de fet ni tan sols estaria dins d’aquestes cinc.

—Com ens hem d’imaginar Alcover i tota aquesta zona en aquella època?

—De fet al museu ho expliquem d’una manera força visual. Estem en una època amb un sol continent, anomenat Pangea, que sobretot durant el Triàsic es començarà a fragmentar, fent que entri una llengua d’aigua, que serà el mar de Tetis. Serà en aquestes parts mig emergides on tornarà a aflorar la vida. D’aquí que hagem escollit el títol ‘Triàsic, explosió de vida’, i que tinguem molta vida marina. Tot i això, ja comença a haver insectes, els primers rèptils… De fòssils vivents en tenim un munt, tot i que quan vénen els nens busquen dinosaures.

—I què hi troben, al museu?

—El relat de l’exposició ens el vam plantejar amb un conjunt de professionals, des dels més científics als més divulgatius, i vam veure que el Triàsic, a les muntanyes de Prades i a tota la serra Catalànide, està molt ben representat. Per exemple, quan anem a Prades, hi trobem el Buntsandstein, que és la seva característica pedra vermella, un sediment que es correspon al Triàsic inferior, i que al museu es pot veure i tocar.

—Com s’ha plantejat la nova sala?

—Partíem d’una sala que s’havia inaugurat al 2005. Hem treballat sobretot el projecte educatiu. Pensem que és molt important descodificar els fòssils. El fòssil és molt desagraït i difícil de museïtzar, perquè dona la idea d’un museu de peces. A més, la paleontologia ens remet a un espai que per a nosaltres és abstracte: com puc parlar de com era el paisatge fa 240 milions d’anys? Ho hem fet amb una gran fotografia panoràmica de les valls del Glorieta i el Brugent, i un audiovisual que et fa el passeig imaginari. També juguem amb les gravacions del fons marí que ens ha fet Xavier Martinell, fill de Joan Martinell, un paleontòleg que ens fa d’assessor. El Xavier és submarinista professional i, dirigit pel seu pare, va buscar a Eivissa una llacuna amb les condicions similars al que necessitàvem. D’altra banda hem obert un joc de finestres per tocar les roques. Així, pots tancar els ulls, tocar-les i pensar que allò havia estat un mar tropical.

—També inauguren una creació escenogràfica.

—Sí, tot parteix del llibre El peix pedra, que fa uns anys va escriure la M. Àngels Ollé i que va il·lustrar la Maria Espluga. Volíem un espai on els nens poguessin tocar, sense obrir vitrines, i amb el Jordi Nolla, especialista en escenografia i pintura mural, hem intentat aconseguir que els nens entrin a dins del mar a través d’aquesta història. A més, permet la interacció, i agrada també als grans. No soc partidària de fer ‘racons per a nens’, crec que la museografia ha d’estar integrada a l’exposició, tu obres un calaix i el nen obre el de sota.

—Aquesta ha estat una primera intervenció a la sala, però l’objectiu és renovar-la completament. Com se l’imagina?

—Hem d’anar cap a un relat potent. Volem ser un referent: el Triàsic només està a Alcover? Anirem més enllà per aprofundir en el Triàsic a Catalunya i crear sinergies, demanar fòssils a Móra d’Ebre, a Odèn, al Solsonès… I per què no, a la llarga, fer un recorregut per Mont-ral i assenyalar un itinerari Triàsic.