Sarral vol reobrir les antigues pedreres per donar empenta al negoci de l'alabastre

Sarral es planteja tornar a explotar les antigues pedreres d'alabastre, en desús des dels anys seixanta. Aquest municipi de la Conca de Barberà, sempre lligat al negoci d'aquest mineral translúcid, vol reivindicar-ne la seva vigència. El sector, que compleix cent anys de l'obertura del primer taller, viu un moment dolç, si bé lluny de l'època d'esplendor en què hi havia fins una quarantena de negocis en marxa que donaven a feina a 600 treballadors. Ara només en queden sis d'oberts, entre petits tallers, artesans i grans fàbriques. Tots ells han hagut d'aplicar-se un 'resset' i superar aquells anys passats en què l'alabastre s'emprava bàsicament en figures decoratives i columnes il·luminades. L'empresa Alabastres Alfredo n'exporta al mercat americà i asiàtic, on es promou com a pedra de luxe per a l'arquitectura més minimalista, mentre que els petits artesans també busquen nous usos. De l'alabastre se'n fan joies.

L'Ajuntament, assentat sobre un edifici d'alabastre que dona crèdit de la importància d'aquesta pedra al terme, vol crear una nova marca pròpia per atorgar prestigi a un alabastre que es caracteritza per unes vetes fosques que el fan únic. A l'espera de la reobertura de les pedreres, l'Ajuntament va esgotant la reserva de pedra que posa a disposició dels empresaris locals. En queda per cobrir les necessitats per a un any i escaig.

Des de la Conca de Barberà a Igualada s'estén un veta de guix que, just entre els pobles de Pira i Sarral, es va cristal·litzar i va esdevenir alabastre. Va ser a l'any 1917 que es va crear el primer taller a Sarral, de la mà del francès Maurice Raüd i de l'italià Víctor Arcangioli. Així va arrencar un negoci artesà que ha passat per diverses etapes. Ara la voluntat és recuperar els orígens, treballar la pedra de Sarral i retornar a l'explotació.

Explotar les pedreres: voluntat amb recança

En una entrevista a l'ACN, l'alcalde de Sarral, Josep Amill, confirma que la intenció és obrir, almenys, una pedrera de la desena que encara presenten el tall obert. S'estima que n'hi ha més, amagades entre conreus de vinya i arbres fruiters. Als anys seixanta els tallers van començar a adquirir pedra d'Aragó -d'un to més blanc- i als setanta les pedreres de Sarral van caure en desús. Fins que es van tancar en la seva totalitat.

El consistori està disposat a obrir una pedrera i assumir-ne l'explotació per subministrar alabastre. Reobrir-les, però, també planteja temors. «La demanda justifica l'obertura, però una cosa és extreure pedra per als artesans i una altra per als dos grans tallers del poble, que en necessiten molta quantitat», diu. Tenen por d'enganxar-se els dits i el consistori ha de sospesar les possibilitats de garantir la matèria prima.

Mirant a Àsia

Alabastres Alfredo és un d'aquests dos grans tallers. Creada l'any 1969, l'empresa s'ha hagut de reinventar. Va detectar que un sector molt tradicional com l'alabastre podia tenir cabuda en el món de l'arquitectura contemporània i va començar a establir relacions amb els principals despatxos d'arquitectes de les principals ciutats europees. Exporta el 90% del producte, amb un creixement del 25% anual en volum de vendes.

Amb la mirada posada primer a Europa i Estats Units i ara més reorientada cap a Xina, ven matèria prima i productes elaborats, entre els quals els panells il·luminats són el producte estrella. L'empresa es va cobrir d'una xarxa de dissenyadors 'freelance' i presumeix d'haver creat des d'unes esferes d'alabastre per a 130 tendes de Louis Vuitton a França a decorar part de la 'suite' presidencial del luxós hotel Mandarin a París.

L'aposta per la innovació

«Estem intentant que sigui tractada com una pedra de luxe, i és que, com a pedra natural i il·luminada, no té competidors», afirma Rafel Tatay, gerent de l'empresa. La redescoberta per a un ús contemporani ha ajudat a passar pàgina a una etapa passada en què l'alabastre s'emprava per a 'souvenirs' i no li va fer cap bé, segons Tatay. Ara l'empresa vol invertir recursos en maquinària especial per aplicar la tecnologia del marbre.

«Ens hem assentat sobre una base molt sòlida, i creixem, a poc a poc, però creixem a través de la innovació», afegeix Damià Amorós, comissari de l'Any de l'Alabastre de Sarral, 2017. Amorós coincideix en què molts joves associen l'alabastre a peces decoratives poc útils i que la clau radica en què el material resulti de nou «atractiu» i desperti «desig» entre noves generacions. Per això es vol etiquetar l'alabastre amb el plus de marca pròpia.

De fet, la Generalitat ha reconegut l'artesà de l'alabastre com a Ofici Singular de Catalunya. Dels 600 treballadors de l'època d'esplendor ara en queden prop d'un centenar, entre els sis tallers operatius -entre grans fàbriques i petits escultors-, que mourien un volum de negoci d'entre 2 o 3 milions d'euros. «No hi ha cap producte que exporti tan lluny -al marge dels manufacturats- des d'un poble tan petit», sentencia Amorós.

Mantenir l'artesania

A part dels tallers exportadors, el sector de l'alabastre també el conformen els petits artesans que també se les enginyen per fer-se un lloc en el mercat. «Tocava fer un resset», afirma la Mireia Magre, una jove artesana sarralenca. Transforma els grans blocs d'alabastre en petites joies singulars. «M'agradava la idea que l'alabastre es pogués portar a sobre, com a joia; és un treball de qualitat, poc vist i que té molta acceptació», diu.

Confessa que aquesta passió pel mineral la porta «a la sang». Des de ben menuda ha presenciat el seu pare treballar al taller. L'Isidre Magre s'encarrega del Museu de l'Alabastre. En les seves tres plantes es conserva la maquinària d'un antic taller de principis del segle XX, a peces que van anar a l'Exposició Universal de Barcelona, passant per figures insòlites, des d'un trenet en marxa a un cotxe de gairebé un metre de longitud.

És una reproducció del 4x4 del seu fill. Pesa 40 quilos, li va costar quatre mesos de feina i diu que no té preu. En el museu s'hi exposen fins a 3.000 objectes. A part, però, també s'hi munten tallers on s'ensenya a treballar la pedra. «En els 10 últims anys s'ha innovat molt més que en els 90 anys anteriors i ara tenim un mercat molt bo, però la màquina no ho pot fer tot sola, sempre caldrà l'artesà al darrere», conclou Magre.