Un any i mig sense cap pista de Ramon García, desaparegut a la Pobla

«Et preparen per a una mort, però mai per una desaparició, i no estàs preparat. És una angoixa contínua, no fas el dol, no tanques capítol, sempre penses que tornarà i, si veus algú pel carrer que camina com ell, has d’anar a mirar. És com una obsessió». Aquest és el testimoni de Sara García, la germana de Ramon García, el veí de la Pobla de Montornès que va desaparèixer el desembre de 2016. Un any i mig després, la família continua sense tenir cap pista, cap indici ni testimoni sobre el parador de Ramon García, qui aleshores tenia 54 anys i que va desaparèixer sense deixar ni rastre.

Familiars, amics, equips de voluntaris, patrulles policials, de Protecció Civil i bombers van realitzar batudes durant dies, es van revisar les gravacions de les càmeres instal·lades a espais públics, es van penjar cartells a tot arreu amb la seva imatge, però mai es va obtenir cap pista sobre on havia anat aquest veí de la Pobla de Montornès que té una discapacitat intel·lectual del 65% i que era molt conegut a la localitat.

«Sabem que la policia ha fet tot el que havia de fer, ens han informat molt bé sobre el procediment, no tinc cap mena de queixa sobre els treballs que es va realitzar. Quan al cap de 72 hores de recerca no s’obté cap indici, es paralitza, el cas continua obert perquè no hi ha cos, però es deixa de buscar fins que aparegui algun indici o testimoni que ajudi a seguir alguna pista. Nosaltres vam seguir una cinquantena de dies més fent recerca», dia Sara García.

Ara el cas està en mans de la unitat de Desapareguts i la família no ha deixat de buscar-lo d’alguna manera. «Hi ha el dia que et ve al cap algun indret i penses que igual allà no es va buscar o que no es va buscar prou i has d’anar a mirar, perquè es converteix en una obsessió», reconeix Sara García.

L’última vegada que van veure Ramon García fou la tarda del 24 de desembre. Un veí que el va veure llençant al contenidor els papers dels embolcalls dels regals de l’activitat del Tió que s’havia fet al poble. L’endemà la família posava la denúncia per desaparició.

La seva germana assegura que Ramon García sempre feia la mateixa rutina. Esmorzava, feia un tomb pel poble, prenia un cafè, ajudava a fer algunes coses a gent del municipi, anava a dinar a casa i, després de fer un altre tomb a la tarda, cap a dos quarts de set, tornava a casa de nou. Sara García està convençuda que no va marxar voluntàriament.

«Ell sortia de casa sense diners, perquè sempre el convidaven al bar on ajudava a recollir taules, sense documentació ni telèfon mòbil. No portava telèfon perquè no el sabia fer anar i, a més, li prenien. No duia res que faci pensar en un robatori. Sempre portava a sobre un paper amb el número de telèfon de la família, per si tenia algun problema», diu Sara Garcia.

Un any i mig després, però, la desaparició de Ramon Garcia continua sent un misteri. La família no perd l’esperança. L’únic retret de Sara Garcia va dirigit al sistema. «No pot ser que, si algú té alguna pista sobre un desaparegut, hagi de donar totes les seves dades: és el que hauria de canviar, perquè la gent pot pensar que serà investigada, encara que no sigui així».