«Els habitants del Delta de l'Ebre són gent pacient, això de patir els ve de sèrie

—Només començar vostè explica que no és del Delta de l’Ebre. Era un aclariment necessari?

—Sí, quan l’editorial em va fer l’encàrrec, el primer que vaig dir-los és que jo no sóc del Delta. Hi tinc amics i tenen aquesta espècie de sentiment que són diferents, un sentiment de greuge i amb la guia m’arriscava a augmentar-lo. Per tant, el més prudent em va semblar explicar que soc de la Sénia, un lloc on hi ha oliveres, muntanyes i cabretes, però no hi ha arrossars ni flamencs. No hi he nascut, al Delta, i moltes coses d’allà són igual d’estranyes per a mi que per a qualsevol altre.

—Quina relació hi havia mantingut, amb el Delta, abans de la guia?

—Jo no sóc ebrenc fins que arribo a Barcelona. Fins llavors, era de la Sénia: anaves a Tortosa a fer el COU, i eres senienc. Fins que vas a estudiar a Barcelona, i llavors et converteixes en ebrenc. Estant allà em vaig implicar amb un grup de joves en defensa de l’Ebre, en l’època del PHN. Així començo a conèixer gent d’allà i descobreixo el seu sentiment de greuge. Vaig començar a anar més al Delta, però encara de manera limitada, perquè no tenia carnet de conduir. Després, quan me’l vaig treure, ja vaig voltar-hi més amb la meva parella. Però fins que vaig fer la guia, el Delta era un lloc que tenia a prop però on no hi anava massa.

—Aquest llibre ha estat escrit durant un any sencer. Per què va voler fer-ho així?

—Vaig voler un any de marge per veure el Delta durant un cicle sencer, perquè allà cada estació és diferent. A la Sénia o fins i tot a Barcelona hi ha dues estacions, una que fa fred i una que fa calor. En canvi allà tot canvia tant que preferia poder-ho veure. Jo soc bastant meticulós, me fa molta mania fer coses que no són de ficció perquè pateixo molt per si m’equivoco amb alguna cosa. En realitat m’hagués fet falta més temps per poder ser òptim. Hi ha coses que només es fan un dia, i si tens un casament o t’has trencat una cama, ja no hi vas. Hi ha un dia a l’any que es pot entrar a l’illa de Buda, i se’m va passar. I el dia de la festa de la Plantada em vaig adormir i ja no ho vaig veure. Passen coses d’estes, en un any.

—Qui li ha fet de guia?

—Vaig recórrer a la gent que ja conec. Estant tots als agraïments. Per exemple un xicot que es diu Aitor Gilabert, que son pare és un home que en sabia molt, o Mario Pons, que també vam anar a parar a son pare. Hi ha un cas apart, que és el Josep Bertomeu, ‘Polet’, que és l’únic que té una entrada pròpia a la guia, i que és un guia natural del Delta.

—Parla dels paisatges, de l’economia, però també dels seus habitants, els caveros. Assegura que són persones amb molta resiliència. Per què?

—Fa dos-cents anys allò era un aiguamoll i ara és un arrossar. Tot això ho ha fet algú cavant i acotxant l’esquena. Són una gent pacient, a qui en general això de patir els ve de sèrie. Però si els passa una desgràcia, ‘paciència i ja millorarem’. No es posen pedres al fetge.

—«La música de la parla deltaica és irreproduïble per escrit, i ja és llàstima», apunta.

—No sóc biòleg, historiador ni sociòleg, i per això hi ha coses amb les que vaig més insegur. Però he estudiat filologia i soc escriptor, i sé que la forma de parlar del Delta no es pot posar per escrit, perquè no té una dimensió gramatical escrita. És ràpida, amb una cançoneta, que moltes vegades a la gent de l’Ebre ens ha anat molt bé per explicar acudits de caveros, però no és possible fer parlar un cavero per escrit.

—El seu últim dia al Delta coincideix amb l’última entrada de la guia, el mirador de Zigurat. Com va ser el comiat?

—L’últim dia és fictici [riu]. La guia comença amb una manifestació contra el trasvassament a Barcelona i acaba el dia abans del referèndum de l’1 d’octubre. Però en realitat el 30 de setembre tenia un casori. Va ser l’1 d’octubre, que després de votar a la Sénia, vaig pujar al Zigurat. Va ser difícil, anaven arribant notícies del que passava, i jo allà mirant ocells.