«El paper de la dona en la vida al mas no s'ha reconegut mai»

—En quin àmbit geogràfic i temporal se circumscriu el seu estudi?

—Tot i que al principi volia fer tota la Conca de Barberà, quan vaig veure la documentació i el volum de dades que tenia, vaig decidir acotar-ho a la Conca històrica, deixant de banda la Baixa Segarra i els municipis de Senant i Vilanova. Pel que fa al temps, vaig optar per cent anys comptant des de 1860, que és quan hi ha el primer nomenclàtor i comença a haver-hi els primers padrons municipals, i fins al 1960, perquè després d’aquest any els padrons ja no són públics.

—Els masos de la Conca de Barberà eren singulars en algun sentit?

—Hi ha de tot. No hi ha un mas o un disseminat estàndard, sinó diferents zones. Per exemple, el mas de muntanya, a l’antic terme de Rojals. És un mas petit, d’economia de muntanya, d’aprofitament del bosc. A la plana hi ha masos més històrics, però el mas gran, com el trobem a la Catalunya Vella, tot i que n’hi ha, no abunda.

—En termes generals, com era la vida al mas?

—Era una vida molt senzilla, on tothom treballava. Del més petit al més gran, tots tenien una tasca. Destaca molt la feina de la dona, que potser no s’ha reconegut mai: no parava des que s’aixecava fins que se n’anava a dormir. L’home potser feia una feina més física, però també tenia més estones d’esbarjo.

—Els masos eren principalment ocupats per masovers?

—Als masos grans hi trobem masovers, mentre que als masos petits hi viuen sobretot propietaris, que els habiten amb la família. Dels 131 masos que hi ha al llibre, aproximadament un 80% són de propietat.

—Com eren els pactes de masoveria?

—El contracte de masoveria estipulava unes condicions, que normalment eren a un terç: és a dir, una part per al masover, i dues per al propietari.

—Una part important del llibre són les entrevistes a antics habitants de masos. Tots coincideixen en molts aspectes de la vida quotidiana, com ara quin era el cor de la casa.

—A l’hora de fer entrevistes vaig fer una pauta, i vaig fer les mateixes preguntes a tothom. El cor, on es feia vida, era la cuina, amb el foc a terra, aquell era l’eix principal de la masia. Després hi havia les habitacions senzilles. Potser el que tenia més importància eren les construccions auxiliars, com el corral, el celler, o el paller.

—Hi havia relació entre els masos?

—La vida era al mas. No tenien massa temps per fer relacions, però allà on hi havia masos propers habitats, la relació era bona, s’ajudaven i fins i tot hi va haver matrimonis. D’altra banda, la relació amb el poble sí que era escassa. La canalla hi anava a l’escola, però la vida estava centrada al mas.

—Al llibre parla de la vida després de la Guerra Civil, en què els masos rebien visites tant de la Guàrdia Civil i com dels maquis. Quina relació tenien, amb els uns i amb els altres?

—M’hauria agradat poder entrevistar més persones que haguessin viscut als masos abans de la Guerra Civil, que segurament va ser l’època més interessant, però les poques persones que vaig trobar eren grans, tenien més de noranta anys, i en aquell temps eren nens. He trobat més testimonis a partir de la Guerra Civil, que va marcar un abans i un després a la vida al mas. Després de la guerra la Guàrdia Civil passava pels masos a fer la ronda. Els havien de signar la ‘cartilla’ conforme havien passat, i després hi anava l’oficial per comprovar si havien fet la ronda. Tothom mirava de tenir-hi una bona relació, si no havien dinat els convidaven, o els donaven alguna cosa. En relació amb els maquis, la Conca no va ser una terra amb grans partides, però sí que n’hi va haver, i alguns van tenir alguna trobada. Però no hi ha encontres contraproduents, si passaven els donaven menjar, i ja està.

—Ha entrevistat 21 persones. En guarden bons records, de la vida al mas?

—Tots coincideixen en què la vida al mas els ha deixat bons records, però alhora que la vida era dura, treballant de sol a sol. Però majoritàriament conserven el record de l’amistat, de viure tota la família, diverses generacions juntes.

—En quin estat es troben ara els masos?

—Un percentatge molt alt està en un estat deplorable. Sobretot el mas de muntanya, que és un mas que només en queden quatre pedres, tret dels tres o quatre que s’han arreglat com a segona residència o turisme rural. I a la plana encara es mantenen, però en un estat també molt dolent.

—D’on li ve l’interès pels masos?

—M’agrada molt caminar i recórrer la muntanya i els termes municipals. La meva família van ser emigrants d’Andalusia que l’any 1941 van entrar a treballar de masovers a un dels masos grans importants, el Mas de Dalt de Vimbodí. Tenia la curiositat de saber com va viure la meva família allà al mas. També m’interessa l’arquitectura popular i tradicional, i de fet amb aquest ja són vuit llibres els que he publicat sobre el patrimoni rural de la Conca de Barberà.