«L'espai polític que representava Convergència ha deixat d'existir»

—Estem en un punt d’impàs després d’un episodi en què les discrepàncies entre ERC i PDeCAT s’han fet més evidents i públiques que mai. En la seva opinió, fins a quin punt aquestes discrepàncies han estat un dels principals defectes del procés?

—Hem tingut molts defectes. La política té, naturalment, una part romàntica, basculant sobre uns ideals i la visió del que es pot aportar a la societat i de quina manera aquesta es pot transformar. Però no és només això, també hi ha una part de lluita pel poder, i és una lluita acarnissada. Tenim dues formacions polítiques que, tot i tenir diferències programàtiques, en l’eix ideològic tenen molts punts de coincidència i, per tant, van a pescar als mateixos caladeros. Aquesta coincidència ha produït un efecte d’acceleració del procés, se li va donar la velocitat d’un coet perquè les dues formacions centrals del sobiranisme estaven competint i alhora volien evitar quedar-se amb el gomet que les assenyalava com els febles, els tebis, els de la puta i la Ramoneta. Un per l’altre, van generar aquest efecte d’acceleració, quan a porta tancada tant els uns com els altres sabien que la maduració havia de ser a més llarg termini. Si, a això, hi sumes un tercer element polític, que és la CUP, que va prendre un especial protagonisme a partir del 2015, té com a resultat l’equació de l’acceleració. I això va anar lligat al fet que la presa de decisions no obeís tant al que s’havia de fer, com a evitar que quan el relat arribés a l’opinió publicada, no situés el partit en la lògica de rebre atacs que poguessin fer dubtar al sobiranisme ciutadà.

—Vostè assenyala que el pitjor escenari per al Madrid polític seria una reconversió del mapa sobiranista cap a un equivalent a l’Scothish National Party.

—Al final el procés és una lluita pel poder. De qui el té, per mantenir-lo, i de qui no el té, per poder-ne assumir una part, o tot. Això es pot enfocar de dues maneres. Una és fiar-ho tot als errors dels altres. Això et relaxa, creus que pots equivocar-te tant com vulguis, perquè l’altre s’equivocarà més. En els últims temps, des de la part final del procés fins ara, el sobiranisme ha intentat convertir en victòries els errors dels altres. Però això no canvia el que és substancial, i és que tu t’estàs equivocant en allò que és fonamental. Per exemple, no convocar eleccions a l’octubre i declarar una república de chichinabo és un error polític, perquè llences per la borda el capital polític assolit l’1 d’octubre. Però, com que van passant cosetes, com ara que Europa nega les extradicions, aquestes victòries tapen els errors principals. La segona manera d’enfocar-ho és fer bé les coses amb independència del que facin els altres. Això passa per deixar de banda la lluita i la competència entre formacions polítiques que tenen al seu programa una aspiració tan ambiciosa que, per força, obliga a deixar totes les altres coses pel camí. Aquesta és una diferència substancial amb els escocesos: ells no competeixen amb ningú i, per tant, les decisions les prenen atenent exclusivament al que pensen que és millor. Després, tot i que la institució no té poder per posar en marxa reformes estructurals sobre qüestions bàsiques, sí que té un espai competencial gran, i l’accés al poder dóna prou prebendes i capil·laritats perquè estigui justificada una lluita entre formacions polítiques. Dit d’una altra manera: el botí és massa gran.

—En el recent congrés del PDeCAT, Puigdemont s’ha reafirmat com a líder del partit. Quina opinió li mereix, aquest fet?

—El procés s’hagués pogut fer sense renegar de les bases ideològiques i de llegat polític de la formació que ha liderat el catalanisme els últims trenta anys. D’altra banda, els últims anys el partit han tingut un complexe discursiu amb el tema de l’independentisme, per dir que són iguals que els altres. Això els ha portat a no defensar res des del punt de vista ideològic i a tenir com a única agenda tot allò que anava lligat al procés. Aquesta és una gran diferència respecte a Esquerra, que segueix tenint un pilar ideològic solvent al costat de la qüestió del procés. Per tant, fa temps que Convergència ha quedat molt afeblida des del punt de vista de l’auto convenciment de la formació i també dels seus quadres. Ara, això queda en mans de Carles Puigdemont, i, per tant, ja poden trucar a l’enterrador. A partir de l’octubre hi haurà un nou espai polític que es diu Crida Nacional per la República que, des del punt de vista ideològic, més enllà del procés, no sabem de quin peu calçarà. El risc que haurem d’assumir és que hi hagi gent que, sense abandonar el sobiranisme, entengui que aquesta oferta no el satisfà. Per això no ens hauria de sorprendre que s’acabi articulant un partit equivalent a l’ítem sobiranista. La seva aspiració no serà treure 60 diputats, ni 20, sinó 7 o 8, però amb la possibilitat d’influir en les polítiques que es facin al Parlament. A hores d’ara, l’espai polític que representava Convergència ha deixat d’existir des del punt de vista de l’articulació política, però no des del punt de vista de la gent.

—Què creu que ens espera, aquesta tardor?

—Crec que la gran pregunta ha estat contestada. No anem a un escenari d’una independència d’avui per demà. Però l’ambició d’un estat propi, més concretament, de decidir el futur polític de Catalunya, ha vingut per quedar-se a l’agenda política. Des del punt de vista de la gestió política, anirem veient una degradació de les relacions entre els dos socis de govern. Penso que anem a una legislatura curta, en què, de la mateixa manera que Esquerra va estar cinc anys esperant que els convergents es fessin enrere per poder-los dir que eren tebis i recollir els fruits de la seva labor (i això no va passar), ara crec que l’espai puigdemontista intentarà enfrontar a esquerra i el seu actual pragmatisme contra les seves pròpies contradiccions, fins que Puigdemont entengui que és un bon moment per a les eleccions.