«Sóc nascut a Albacete i vaig tenir la sort de viure en un barri catalanista»

Passen uns minuts de les onze del matí. És dimecres i el passeig d’Albert bull amb els eslògans casolans dels marxants del mercadet setmanal, els turistes que arriben suosos després d’enfilar la riera per descobrir que hi ha un altre Cambrils més enllà de les platges, i el rebombori de les terrasses de bar completament plenes.

Al bar Las Cadenas ajunten les taules un petit grup d’homes i dones amb banderes espanyoles enrotllades, alguna samarreta roja, i mocadors i pins del mateix signe. Són les persones que han acudit a la crida que s’havia fet circular el dia anterior a través de les xarxes i els missatges de telefonia mòbil «Concentración anti-yayos indepes», deia el missatge que, a més, facilitava les frases per corejar: «Yo quito lazos, somos los 14, No somos fachas, somos españoles», entre d’altres. El missatge aportava un nou incentiu per a la concentració: els periodistes d’un matinal d’un canal de televisió d’àmbit nacional retransmetria l’encontre.

Als Avis i Àvies per la Llibertat dels Presos de Cambrils no els estranya la seva presència. «Puntualment teníem veus contràries, però des de fa un mes, aproximadament, s’hi han afegit més. Es troben en aquest bar, és on va gestar aquest grup d’unionistes», diu Manuel Antonio Palacios Álvarez, a qui els seus companys han erigit com a portaveu dels Avis i Àvies; de fet, és ell qui porta el megàfon.

«Cada dimecres ens increpen, però hem de mirar de no caure en el parany, és el que ens estem trobant, però nosaltres continuem amb el nostre deure de sortir en solidaritat amb els nostres presos polítics, que ja podem dir que són ostatges», afirma Palacios. El portaveu, «perquè consti», afegeix un contundent «sóc nascut a Albacete, els meus pares van venir amb la immigració i vaig tenir la sort de viure en un barri catalanista».

A dos quarts de dotze en punt, el carrer de Gimbernat es converteix en l’espai de trànsit entre els dos extrems de l’espectre polític actual a Catalunya. Al passeig d’Albert, els unionistes alcen una pancarta, despleguen les banderes, afinen les botzines i comencen a cridar els lemes amb la paradeta de calces i sostenidors del mercadet com a teló de fons i davant dels telèfons mòbils d’alguns turistes a qui el sobtat esclat de patriotisme els ha agafat desprevinguts. A l’altra banda del carrer Gimbernat, a la plaça que fins al 2014 s’anomenava d’Espanya, aixequen les fotografies dels polítics i canten L’Estaca. En acabar, la plaça de la Vila esclata en aplaudiments. Els Avis i Àvies es disposen a enfilar el carrer Gimbernat per manifestar-se, com fan cada dimecres. Al final del carrer els espera el grup que porta banderes espanyoles i que continua vociferant el «yo quito lazos...» sense moure’s de la cantonada.

L’encontre es produeix al passeig d’Albert i la tensió la pateixen els espectadors perquè ni uns ni altres no s’arrufen. Pugen els decibels, els crits de «llibertat» amb megàfon i els de «golpistas» accentuats amb botzines es barregen durant uns minuts, però la petita marea groga segueix el seu curs i tots deixen passar el moment amb el cap alt i el posat intacte. Els Avis i Àvies per la Llibertat segueixen el seu itinerari per acabar, novament, a la plaça de la vila. Es posa distància entre uns i altres i, quan tot ha finalitzat, apareixen agents de la policia, que s’agrupen al carrer de Gimbernat, convertit novament en la frontera improvisada entre els abanderats, que tornen a triar taula a Las Cadenas i els grocs, els quals s’emplacen a una nova trobada cada dimecres, fins que els polítics catalans empresonats siguin alliberats.