«M'he proposat el repte de veure mil espècies d'ocells a l'Equador en 75 dies»

—En què consisteix el repte que s’ha proposat per al gener de 2019?

—M’he proposat veure o identificar mil espècies d’ocells diferents a l’Equador en 75 dies. Això és una cosa que a l’Equador no s’ha fet mai. Sí que s’ha aconseguit al Perú i Colòmbia, països molt més grans i que tenen més ocells. Precisament perquè són tan grans s’han hagut de fer servir avions per anar d’un lloc a l’altre. L’Equador és més petit i ens hem proposat fer-ho sense pujar a l’avió, ja veurem si ho aconseguirem.

—Són els primers que ho intenten, a l’Equador?

—No. Evidentment tothom que viatja a veure ocells intenta veure’n el màxim nombre possible. De moment, a l’Equador, el màxim van ser 962 en 75 dies, al 2012.

—El repte consisteix en avistar o també cal fotografiar i documentar cada espècie?

—Intentem fer fotos, i tantes com sigui possible. Però de vegades els ocells volen molt ràpid entre les branques i no és possible fer-les, per tant simplement queda com que l’has vist. En accions com aquestes hi pot anar el nombre de persones que es vulgui, però a l’hora de comptar els ocells avistats es considera que tot el grup ha d’haver vist almenys el 95% de les espècies.

—Aquest és el seu primer repte d’aquest estil?

—És la meva primera vegada. El meu company de viatge és el naturalista barceloní Miquel Bonet, que sí que havia fet un repte com aquest, quan l’any 2012 es va agafar un any sabàtic per batre el rècord del nombre d’ocells vistos a Catalunya en 365 dies, i ho va aconseguir.

—L’avistament del que en argot s’anomena bimbos, que són espècies mai avistades, formen part del repte?

—El bimbo és un ocell que tu no has vist mai i, evidentment, té més interès per aquest fet. L’objectiu és veure també el màxim nombre de bimbos, però al final el repte principal és detectar les mil espècies.

—El viatge també té un rerefons solidari.

—Amb les maratons d’avistament també es recullen fons per destinar-los a projectes de conservació. Nosaltres hem recollit mil dòlars que es destinaran a la Fundación Jocotoco, per a la conservació de la subespècie de Guayaquil del guacamai verd gros allà a l’Equador.

—-La seva aventura es podrà seguir d’alguna manera?

—Sí, l’anirem explicant al blog [Un parell de motxilles amb paraules alades]. Cada dia que tinguem internet intentarem penjar la foto de l’ocell que aquell dia creguem que és el més interessant, i anirem repassant com anem.

—Hi ha alguna espècie que els faci especial il·lusió veure?

—La Fundació Loro Parque de Tenerife ens va demanar si podíem detectar un lloro que fa trenta anys que es va extingir a l’Equador. Primer el vam intentar ficar a dins del repte, però al final vam concloure que no es podien fer dues coses a la vegada, la marató i la prospecció d’una espècie. Per això, quan acabem anirem a fer una expedició a l’últim lloc on es van veure aquests lloros, a veure si en trobem. Evidentment les possibilitats de trobar-lo són molt baixes, però la il·lusió hi és.

—Finalment, es veuen convençuts que assoliran el repte?

—Com que no l’hem fet mai, evidentment es una cosa difícil. A més hi ha factors sobre els quals no podem fer res: hi ha un 70% de probabilitats que ens veiem afectats pel Niño, i llavors hi haurà més pluges de l’habitual. Cada tres o quatre anys n’hi ha un, però a més, cada deu anys hi ha moltes pluges. Si és un d’aquests anys i comencen a tallar carreteres ens quedarem sitiats, i tot serà més complicat. Però de moment sembla que només hi haurà el Niño.