«Jo tinc l'honor d'haver fet el Cavall Alat, però la festa sou tots vosaltres»

—Heu estat treballant durant dos anys. Comptàveu que l’elaboració del Cavall Alat seria un projecte tan llarg?

—No, pensava que trigaria més de mig any segur, set o vuit mesos, però no dos anys. Dos dies abans del Nadal de 2016 em vaig posar a fer les primeres maquetes, però ha estat molt lent, perquè com que l’he fet amb acer inoxidable i la planxa era molt prima, cada vegada que l’escalfava per soldar, la mateixa calentor feia que es dilatés i se separés, i quan se separava no podia soldar. Cada soldadura està plena de puntadetes, havia d’anar posant i traient una pinça cada vegada.

—No havia treballat amb l’acer inoxidable abans?

—Quan em van proposar de fer el nou element vaig pensar que el podríem fer amb aquest material, que no l’havia fet mai. Vaig pensar que si feia un milímetre, ja me’n sortiria, de soldar, però resulta que feia dues dècimes. Un dia, tenia les alicates a la mà i tot disgustat i enfadat les vaig llençar a terra i es van trencar. En acabat les vaig haver de soldar per seguir treballant [riu]. Però aquest inconvenient també ha fet que el Cavall pesi molt poc. L’Àliga de Tarragona que vaig fer pesa 84 quilos, mentre que a hores d’ara el Cavall Alat en fa uns 38, ja veurem si al final acaba pesant una mica més. Però m’he fet un fart de picar per donar-li forma. La gent em deia que els havia fet recordar els temps antics, quan des de la plaça se sentia picar l’enclusa, i jo els deia «és que vaig desesperat». El meu pare m’explicava que, com que l’avi no tenia rellotge, quan es llevava es posava a picar, però si algun dia s’equivocava i es llevava més aviat, al cap d’una estona ja venia la gent del poble a preguntar si havia passat alguna cosa, perquè els cops a l’enclusa era el senyal que era hora de llevar-se.

—La idea de fer un cavall alat va ser vostra. Per què vau escollir aquesta figura?

—Sempre m’havia fixat en els camions Pegaso que portaven un cavall. Després, quan estudiava a l’Escola de Treball, ens feien estudiar Història i Literatura, i parlàvem dels grecs, i el mite del cavall grec sempre el vaig veure molt natural. I en acabat, el cavall és una figura d’animal que m’agrada molt. L’única vegada que he pujat en un cavall va ser de petit, quan un home que venia de veremar ens hi va fer pujar a mi i un altre, però em sembla una figura molt bonica. Per mirar bé la imatge i les proporcions he anat a les curses de cavalls de Sant Antoni per mirar-los al tancat on els fan tombar, i som molts els que els mirem, perquè són uns animals que agraden. Jo ja n’havia fet algun, com una escultura petita de planxa, i una vegada vaig fer un cavall alat per a una barra de cortines.

—Aquest diumenge finalment s’ha presentat a Vila-seca. Com esperàveu aquest moment?

—Com que m’ha costat tant, i hi ha hagut estones que perdia els ànims, els tornava a recuperar pensant en el que passaria quan el Cavall Alat anés al carrer, i com s’ho agafaria la gent, i tot això són pensaments agradables. Recordo quan a Tarragona em van fer Perpetuador de les Festes, que em deien «tot això ho has fet tu», però jo els deia que tot això no ha estat així fins que la gent s’ho ha fet seu. Jo només hi poso el material, el ferro i la planxa, tinc l’honor d’haver fet el Cavall Alat, però la festa sou vosaltres, la gent.

—Arribats al final del projecte, es pendrà un temps per descansar.

—No, si tinc més feina que mai. M’he de posar a repetir ceptres. Els de Tarragona ja els hem repetit una vegada, perquè se’ls menja la pólvora i no hi ha qui els arregli, i els del Morell, que són tan antics com aquests, també els volen repetir, es veu que calculen que d’aquí a uns anys el ferrer ja no hi serà.