«Avui dia el porró podria tenir una segona vida com a objecte de moda, curiós»

—Quin són els antecedents més antics del costum de beure a galet?

—Són d’origen bàquic, d’homenatge al déu Dionís o Bacus. Els trobem en la libació, l’acte de llençar un raig de vi a la terra. Els romans prenien un corn, l’omplien amb vi i el llençaven a la terra, i després bevien a galet. Els romans tenien copes, però el gest d’aixecar el braç i deixar caure un rajolí de vi a la boca ho feien en honor al deu Dionís. Els grecs també tenien aquest objecte, però a les representacions sempre el tenen al costat, no beuen a galet, per tant podríem dir que els primers de la humanitat a beure a galet devien ser els romans.

—Quin és el porró més antic que ha localitzat?

—El porró més antic que tenim és el Porró de Poblet, del segle XIV, trobat per Eduard Toda durant unes excavacions. Ara bé, era un porró per beure vi a galet, un setrill o un estri de la farmàcia del monestir? Probablement era un atuell de la farmàcia. Puc suposar que potser un monjo hi va posar vi i va beure a galet, però no ho podem demostrar. Fins a finals del segle XVII no podem pensar que existís el porró com un estri de vidre per beure vi a galet. A partir d’aquesta data ja en tenim mostres iconogràfiques i escrites. I el que sí que està clar és que al segle XVIII ja tenim porrons.

—Estem parlant sempre del territori català?

—Sí, el porró és un invent català. Joan Amades va fer un treball extraordinari sobre el porró, però no podia parlar tan categòricament com ho puc fer jo, perquè ell no tenia Internet, i jo sí. He pogut recórrer tota la Mediterrània mirant museus, col·leccions, llibres i documents, i no n’hi ha en tota la Mediterrània. Sí que hi ha estris similars, però no s’utilitzen per beure a galet. És curiós perquè beure a galet té traducció al francès i a l’italià, i la influència del porró arriba fins a la Catalunya del Nord i bona part de la Provença, una mica a la Ligúria, i a Gènova ja desapareix. D’altra banda, de Catalunya passa a Mallorca al segle XVIII i també a València.

—El seu llibre recull una gamma molt extensa de porrons. N’hi hauria un que en podríem dir ‘canònic’?

—Sí, hi ha dos models clàssics. El nom d’aquest atuell probablement té l’origen en una mesura de capacitat medieval, el porró, que equivaldria més o menys a un litre de vi. Fins al segle XIX, el porró era de broc recte i de vidre transparent, més o menys grogós i amb impureses, però transparent. A partir de llavors apareix el porró de coll tort, que a determinats llocs en diuen tassa, i a València, La catalana. Però el porró més antic, l’ancestral, és de broc recte. El de broc tort potser s’ha popularitzat més perquè quan l’aixeques no cau tant, va més lent.

—Quina hauria estat l’època daurada pel que fa a la popularització d’aquest estri?

—Durant el segle XVIII només el podien pagar els rics, així que només bevien a galet els que podien. A partir del XIX apareixen els porrons de taverna, i comencen a fer-se populars a les cases, però possiblement quan s’han fet i venut més porrons de la història ha sigut al segle XX.

—Quin futur li augura, al porró?

—A les cases el porró s’ha perdut bastant. No crec que desaparegui, perquè és un estri molt curiós, i beure amb porró és molt còmode, sobretot a l’estiu, amb un vi fresquet o cava. A les calçotades també va molt bé, perquè tothom té les mans brutes, el pots anar passant, els gots cauen... Penso que acabarà sent un objecte que es farà servir en les manifestacions tradicionals. També va molt lligat al costum de beure vi a dojo. Si tornés aquest costum, tornarien els atuells que es feien servir per beure aquest vi a la taula. A més, és un decantador extraordinari. Però crec que el porró no té un futur pròsper, no es tornaran a fer porrons en quantitat, com abans. Però malgrat tot, pot tenir una segona vida com a objecte de moda, curiós, que és bonic de tenir.