«Cal una mesura més efectiva que el trasllat del mossèn d'aquí cap allà»

— Ahir va fer públic per primer cop que el mossèn Pere Llagostera abusava d’infants de Constantí, entre ells vostè. Com se sent?

— Estic sorprès per la repercussió. Si em diguéssis un esportista d’èlit que ha fet un rècord, però un tema d’aquests sempre he considerat que és un tema menor.

— Quina ha estat la reacció d’amics i coneguts després de fer-se públic el seu cas?

— Sobretot de suport, que ha estat una cosa valenta, que era important que ho digués, que ha de servir com a exemple, que estan amb mi, a favor.

— La notícia ha fet que algun veí també perjudicat per la mateixa situació també es manifesti?

— He tingut un parell de trucades d’excompanys, però no han arribat a dir-me que es pronunciaran, sinó que em donen suport i que ho van passar força malament, però que prefereixen mantenir l’anonimat, que és respectable evidentment.

— Per part de l’Església l’han trucat?

— Es va emetre un comunicat típic que fan per protocol, que ja deu estar muntat d’aquesta manera, canvien el nom en funció de qui és la víctima i endavant.

— Com va prendre la decisió de fer-ho públic?

— En el moment en què els fets passen vivim a Constantí i la família tenim un comerç, que no pot tindre un color polític ja que estàs de cara al client. Quan ho vaig dir als meus pares em van dir que sobretot que això no sortís de casa, que és un mal moment d’una persona i que s’ha de perdonar. Aquests dies passats, abans de fer-ho públic, ni fu ni fa. Avui ja no hi estan en contra, llavors sí.

— Fins a on arribava la influència de l’Església al poble?

— Més que l’Església i el seu poder era el seu valor a nivell social. La classe mitjana per estar valorada havia d’haver tingut una vinculació amb l’Església i això vol dir oficis, actes, Setmana Santa... Allà es troba tothom que figura en el poble. I si pots participar als Pastorets, al Cor de l’Església, tot això fa que tinguis una pinya amb la mateixa gent. No és la pròpia Església la que et pot castigar i quedar-te sense clientela, sinó que pel fet de no pertànyer a aquest col·lectiu doncs ja ets fora.

— La situació ja no és la mateixa, ara.

— De totes maneres jo penso que el cop de cap el vaig fer arrel de veure el documental Examen de conciencia, i de veure les conseqüències en algunes persones que encara no han digerit el que havia passat i, en cas d’haver-ho digerit, ho han digerit malament. Amb una vida més de perdició, de recolzar-se en la droga o la beguda. Penso que ara és el moment perquè la gent s’ha envalentonat una mica, ha perdut la por al poder fàctic i això vol dir que van sortint casos cada dia. No ensorrarem l’entitat però sí que probablement posarà alguna mesura com a mínim que sigui més efectiva, que no sigui el senzill trasllat del mossèn d’aquí cap allà i ja es curarà per si sol.

— Coneix algun cas que hagin patit conseqüències psicològiques?

— Sí, com a mínim tenim quatre persones que han patit uns perjudicis per aquest tema. De fet, no han tornat a fer res de bo. Van canviar de colla, més valentes a l’hora de provar substàncies psicotròpiques o barreges de tabac, i tot arrel d’intentar negar uns fets que no sabien pas com poder-ho arreglar. Hi ha persones d’aquestes que ja no hi són perquè han desaparegut.

— Quina edat tenien els afectats en el moment en què va passar?

— Com a mínim tenien deu anys, menys no, que seria la generació del Joan Reig, que venien just al meu darrere. El Joan és del 63, jo del 60.

— Un cop els afectats tornen a Constantí i ho expliquen als pares, els obliguen a tornar a mantenir contacte amb el mossèn?

— Tots els pares ho fan. Jo hi vaig el primer any, passo per caixa, segon any penso que la cosa s’haurà calmat, tornem a passar per caixa, i a partir d’aquest segon any jo crec que el 80% ens desentenem de l’escolania i de l’Església. Ja tenim 13-14 anys i apareixen al nostre món les motos, tenim un petit circuit de cros al poble i ja tenim alternatives a la missa i a fer el vermut.

— Demanaran algun tipus de conseqüència, encara que sigui a nivell simbòlic?

— No, jo no estic per la labor. El meu interès no és persecutori, no és la institució, una recompensació econòmica ni que em tractin. El que m’interessa és posar de manifest que hi havia persones assetjades que van anar fent la seva vida, i que els pares que tinguin fills potencialment assetjables, que estiguin pendents dels seus petitons, que els transmetin confiança i que quan el petitó vol dir alguna cosa estiguin pel petitó. No li giris el cap perquè no t’interessa el tema.

— Abans parlava de Joan Reig. Ha estat la cara mediàtica del cas. N’ha parlat amb ell?

— Som del mateix poble, tenim molt bona relació, però aquest tema no s’ha parlat pràcticament amb ningú, només entre companys. Arran de l’entrevista publicada a El Periódico, dissabte vam estar a casa seva parlant de tot plegat, de la repercussió, que ell encara és en moltes entitats i que s’havia de tindre en compte que hi podia haver un endemà de la notícia.