«En aquest nou espectacle explico coses que potser només tu coneixes»

—El seu darrer espectacle es diu Pensamientos confidenciales. Amb aquest títol sembla que hagi de llegir la part més secreta i amagada dels espectadors.

—Sempre pensem recargolat, perquè tots tenim morts a l’armari, inevitablement, des de petits, com aquell nen de quatre anys que diu que no s’ha menjat la magdalena i en té el paper a la butxaca. Però, en realitat, quan parlo de pensaments confidencials, el que vull dir és… Tu recordes aquell primer petó d’amor que et va posar els pèls de punta?

—Sí.

—T’has adonat que has somrigut? Això és Pensamientos confidenciales. Explico coses que tenen molt a veure amb nosaltres, i que realment potser només tu coneixes. Quan surtis pensaràs que no és possible, que aquella circumstància no la coneixia ni la parella, ni els fills, ni els amics, ni ningú del teatre. Això també és Pensamientos confidenciales. Els meus espectacles tenen una durada mínima de tres hores: l’hora i mitja que estàs al teatre, i l’hora i mitja que passes després, quan ja has sortit, parlant amb els amics o la família sobre com és possible que hagi passat el que ha passat.

—El punt de partida de l’espectacle són el que vostè denomina ‘Los extraños conocidos’. Qui són, aquestes persones?

—Tu tens la fortuna de viure en una ciutat, Tarragona, que encara és amable, i quan surts al carrer i et trobes al de la cafeteria, el coneixes. Coneixes l’home del quiosc, el conductor de l’autobús i la dona que té la botiga de llenceria a la cantonada del teu carrer. Però no els coneixes absolutament de res. Aquests són els nostres estranys coneguts. Això no passa igual a ciutats com Barcelona o Madrid, on faig aquest plantejament i em diuen que no coneixen al del quiosc o al del metro… No troben algú conegut fins que arriben a la feina. És a dir, d’alguna manera estem perdent aquests estranys coneguts, i això no afavoreix ni la vida ni la convivència. Aquests perfectes desconeguts que trobem a diari són els que ens mantenen en contacte amb la vida real. Per tant, trobem-nos amb aquestes persones enmig del teatre.

—És un espectacle que també ens convida a la reflexió?

—El que proposo és que vinguis a veure’m per entretenir-te, divertir-te i desconnectar. Si després faig que t’aturis cinc minuts a pensar que aquest home té raó amb això que no ens trobem amb ningú conegut, doncs mira, he aconseguit que tinguis un tema més de conversa a la sortida. Però no pretenc enviar cap missatge, no busco ser exemplar ni exposar moralines, déu me’n guard.

—De quina manera identifica les persones que estan disposades a jugar amb vostè i les que, simplement, s’ho volen mirar?

—Quants anys fa, que fas de periodista?

—Uf. Molts.

—I en quin moment saps quan una entrevista serà senzilla o complicada?

—Des del principi.

—I com ho saps?

—Pel to.

—I si la fas presencialment?

—També per l’actitud.

—Doncs a mi em passa exactament el mateix. Quan assenyalo una persona per demanar col·laboració, n’hi ha prou que simplement digui que no, i jo no insistiré ni un segon. No hi ha res pitjor en aquest món que estar obligat a fer alguna cosa que no et ve de gust. Si trec una persona a la força a l’escenari, no col·laborarà en la mesura que a mi m’interessa, i això farà que caigui el ritme de l’espectacle i l’espectador s’avorreixi. I si això passa, hauré perdut el control del teatre. Si, per exemple, veig un senyor amb braços i cames creuats, no se m’acudirà ni preguntar-li.

—Pel que fa al pensament, som més predicibles del que ens creiem?

—El pensament de cadascú de nosaltres és absolutament singular, no n’hi ha dos d’iguals, perquè per fortuna l’ésser humà és únic. També penso que som bons, carinyosos, amables i col·laboradors per naturalesa. Després, les històries de cadascú fan que siguem com som, però el meu punt de partida al teatre és que tothom col·laborarà.

—Aquest espectacle ja ha començat a rodar per la geografia espanyola. Com ha estat rebut?

—Tots els comentaris són tremendament positius. La paraula ‘Al·lucino’ és permanent i constant, i estem omplint, literalment, en cada funció.