«He fet el llibre que m'hauria agradat trobar quan em van diagnosticar celiaquia»

—Qui és Glutoniana?

—Glutoniana soc jo, Mònica Roig. El personatge va sorgir després que l’any 2008 em van diagnosticar celiaquia. Jo tenia un altre blog de cuina, però quan em van donar el resultat de la primera prova, que era molt concloent, ja em vaig posar a investigar sobre aquest tema. El dia que em van confirmar el diagnòstic va sortir el blog de Glutoniana.

—Vostè relata que el camí fins a obtenir el diagnòstic de celiaquia no ha estat fàcil. Com va ser, aquesta experiència?

—Horrible. De vegades, als celíacs, ens pregunten des de quan ho som. Però, la pregunta correcta hauria de ser des de quan tenim el diagnòstic. Jo ho era ja de petita, però ningú va saber veure els símptomes. Fins als trenta-cinc anys no vaig tenir un diagnòstic i, arran de no diagnosticar-me a temps, vaig desenvolupar altres intoleràncies, com la de la lactosa. I, encara després, per no tenir el diagnòstic de la intolerància a la lactosa, encara que jo insistia que em tobava malament, vaig acabar tenint mala absorció a la fructosa i el sorbitol.

—De quina manera ha hagut de canviar la seva alimentació i, de retruc, la vida, pel fet de ser intolerant al gluten?

—És un canvi radical. Soc una persona forta, sabia cuinar i tenia moltes idees, així que vaig decidir encarar-ho ajudant a la gent, reconduint un fet que és difícil. Canvia molt la vida familiar, la vida de parella, fins i tot si treballes. És un canvi molt gran que no t’expliquen. Per sort, quan em van diagnosticar jo no treballava i em vaig poder dedicar només a mi, perquè estava molt malament de salut. Quan surts del metge, només et diuen que hauràs de menjar sense gluten, però no t’expliquen tots els problemes que et trobaràs en el dia a dia.

—Avui dia sembla que la celiaquia és més coneguda i està més diagnosticada que fa uns anys. Això no ha fet que les opcions per a les persones intolerants al gluten siguin també més àmplies?

—Depèn de la ciutat. Jo soc de Tortosa i, quan hi vaig, acostumo a portar-me menjar. Als cursos i xerrades que imparteixo, sempre poso l’exemple que, si anem a esmorzar a qualsevol bar del costat, segurament jo no podré menjar amb seguretat. Menjar fora de casa suposa deixar el teu cos en mans de persones que, amb una mala praxi, et poden contaminar. Després, també passa una altra cosa, i és que, quan et diagnostiquen, d’alguna manera també diagnostiquen a la família. Però sovint ells pensen que només és cosa teva, que no hi estan involucrats. Passa el mateix amb la parella o els amics.

—Explica que el seu llibre és un homenatge. A qui?

—D’alguna manera, aquest llibre ha estat el meu Everest. El vaig començar trobant-me molt malament, i fer-lo ha estat un repte. És una mena de crida perquè la gent no es rendeixi.

—Les receptes que ens proposa semblen molt suculentes. Ser celíac no està renyit amb gaudir del menjar.

—És el missatge que volia transmetre. Quan vaig tenir el diagnòstic, vaig preguntar a la meva doctora com s’ho feia la gent, perquè a Internet veia que la majoria ho portava amb alegria. Però la doctora em va dir, tota seriosa: «Són gent que passa gana». I aquest va ser el detonant. Vaig passar un dol, però el vaig passar ràpid perquè estava obsessionada amb trobar coses noves, localitzar supermercats on poder comprar. Sempre intento trobar noves opcions. La nostra medicina és fer dieta cada dia, i això limita molt, has de sentir-te molt fort mentalment. Aquest és el llibre que hauria volgut trobar quan em van diagnosticar.

—Ha tingut la col·laboració de Nani Nolla, de La Cuina Violeta.

—Si, m’ha fet les fotografies i va captar molt bé el que volia fer. La vaig deixar treballar al seu aire, i el resultat ha quedat molt bé.

—On es pot comprar el llibre?

—Com que és una autoedició, a través de la meva web, glutoniana.com. Que m’escriguin i ja els diré com aconseguir-lo.