«El referèndum no és el punt de partida, hauria de ser l'arribada»

PERFIL Analista polític i amb bagatge activista Ismael Cortés (Granada, 1985), és doctor en Estudis Internacionals de Pau i Conflictes. Té una llarga trajectòria en l’activisme contra la discriminació i la intolerància. Ha estat investigador i ha desenvolupat la seva carrera professional com analista polític a nivell europeu i estatal. Aquestes eleccions, «he fet un pas endavant i he decidit entrar en política institucional per defensar un projecte de societat oberta i plural en la qual el lloc de naixement, el barri de residència o el color de pell no limitin els drets», apunta.

—Independent i arribat des de Granada, la seva irrupció com a cap de llista va generar descontent en una part de la militància.

—El fet que fitxi com a independent és fruit d’un acord entre la secretaria general de Podemos a Madrid, la de Podem a Barcelona i l’equip d’En Comú Podem. Jo no estava dins del partit però sí a la seva òrbita. Si repassem les eleccions generals des de l’inici de la democràcia, candidats com jo no som cap anomalia. Tinc vincles familiars amb el territori. No haver viscut aquí no resta valor a la meva candidatura.

—Ha tingut el col·lectiu gitano poca representació a les institucions?

—Represento l’aposta del partit per la cohesió i la inclusió social, superant barreres de tipus racista a la societat. No sóc l’únic candidat que ve d’un bagatge familiar gitano. El PP, Cs o el PSC n’han inclòs d’altres. És la mostra que la societat està canviant i que hi ha certs obstacles que van caient. Aquest, precisament, és important per a mi i per al projecte d’En Comú Podem, que és plural, inclusiu i fratern.

—Quines són les seves propostes per la demarcació?

—En termes d’infraestructures, tenim la prioritat de desbloquejar el Corredor del Mediterrani. Caldria augmentar la inversió al port per aconseguir més trànsit de persones i mercaderies. Pel que fa a l’Aeroport, és important captar més rutes i la possibilitat d’implantar l’estació intermodal que connecti amb Barcelona. En carreteres, volem que l’autopista AP-7 torni al domini públic, acabar l’obra de l’N-340 i enllestir l’A-27. Millorar les rodalies és necessari. En energia, tenim tres centrals nuclears i volem la inversió en manteniment, però preparar la transició i apostar per les renovables.

­—El programa menciona Tarragona tres cops. Una, sobre el Corredor del Mediterrani. Però, fa uns dies, vostè ha defensat el Corredor Central.

—En les meves paraules, no ho vaig dir. El que vaig dir és que fem una aposta pel Corredor del Mediterrani com a prioritat i estudiarem les demandes de part de la societat civil que vol una millor i més ràpida connexió de Tarragona amb la resta de l’Estat. El que hi ha damunt la taula és el Corredor del Mediterrani el Corredor Central i el Tercer Fil. La prioritat inqüestionable és el Corredor del Mediterrani.

—El segon punt parla sobre el transvasament de l’Ebre.

—Ens hem d’assegurar que hi ha un transvasament de l’Ebre cap a la província i cap a la ciutat, però que no n’hi hagi un cap a altres parts de l’Estat. Això augmentaria el conflicte i ens jugaríem mantenir la perspectiva de l’horitzó verd i preservar el cabal ecològic.

—El traspàs del Museu Arqueològic centra la tercera al·lusió.

—Té a veure amb la remodelació de la Tabacalera. Hem de tenir en compte, a l’hora de fer aquest tipus de grans projectes, que la província assumeix despesa però que, sola, no pot assumir-la tota.

—Quina és la solució a la qüestió catalana?

—És la pregunta del milió. Proposem desinflamar el clima de crispació, de retòrica de guerra i de lluita de banderes. I saber què representa cadascú. En aquest sentit, tenir representants polítics en presó preventiva i tenir exiliats no és el millor camí. Per tant, apostem per l’alliberament dels presos, que seria important per poder seure amb un reconeixement digne de l’interlocutor i, a partir d’allà, veure quin és el full de ruta fins assolir un referèndum pactat.

—La solució, llavors, és el referèndum?

—El referèndum, per a nosaltres, no és un punt de partida, i ho hem vist. Portaria a posicions d’enrocament com el 155, situacions de violència per part dels aparells policials de l’Estat, més fragmentació social. El referèndum hauria de ser un punt d’arribada. Els actors han de seure i veure com arribar allà. Caldria reformar la Constitució perquè fos vinculant, pensar el tipus de preguntes i les condicions de validesa: quanta participació i quanta diferència entre el sí i el no cal perquè això no divideixi Catalunya per sempre. Apostem per una Catalunya dins d’Espanya, però amb més capacitat d’autogovern i descentralització.

—S’ha explicat bé, alguna vegada, el model federal?

—Mai no acaba d’arribar perquè, quan es genera debat, es tendeix a polaritzar i no s’entén què podria oferir aquest model federal, quins canvis s’hauria de fer i quines forces hi aposten.

—Al 2015 i al 2016, van ser la força més votada aquí. Li posa pressió el precedent?

—Més que una pressió, marca el llistó del que som capaços de fer a la província. I em mostra la capacitat de treball que té la militància al territori per mobilitzar el vot i generar il·lusió. És un motor més que un pes.

—Les enquestes els estan donant ara un tercer lloc, per darrere d’ERC i PSC. Se les creu?

—Si ens les creguéssim, estaríem amb la moral molt baixa. I la història ens demostra tot el contrari: cada cop que ens donen un mal resultat, superem les expectatives. L’enquesta del CIS es va fer abans de la tornada de Pablo Iglesias i abans de l’escàndol de les clavegueres de l’Estat. Ara seria diferent.

—Es dóna per fet un pacte amb els socialistes.

—Si el PSOE es compromet a tirar endavant els darrers pressupostos, la derogació de la reforma laboral, avançar en la protecció habitacional de la ciutadania i sortir de l’enrocament en l’herència del 155, en aquell marc, una coalició seria plausible. Allunyar-se d’això seria allunyar les nostres posicions. En tot cas, el PSOE és un camaleó polític.

—Navegar entre l’independentisme i el 155, ser tebis, els beneficia?

—No som tebis, som el contrari. Plantegem que, si ens mantenim en aquesta paràlisi política, ni Catalunya i Espanya poden avançar. Això significa ingovernabilitat, lluita de banderes. Són la resta els qui tenen una actitud tèbia en el sentit de mantenir-se en un empat permanent. Volem desbloquejar la situació i portar l’agenda social: feina, salut, habitatge, pensions, ecologia, feminisme, antiracisme.

—Què diria als indecisos?

—Que som la força política que surt a guanyar per avançar i per recuperar l’agenda social suspesa pel bloc del 155 i el dels partits que treballen per una declaració unilateral d’independència.