Partidaris i detractors de la química tarragonina

La indústria química de Tarragona és el pol petroquímic més important del sud d’Europa, amb Repsol, Dow i Basf com a principals multinacionals. Implantada fa més de cinquanta anys, la seva incidència al territori, amb prop de mig milió d’habitants a la zona metropolitana, resulta més que òbvia. Entre la població, hi ha partidaris i detractors, una dicotomia que es palpa en els municipis on s’ha afincat la indústria. Mentre el Morell es mostra més reivindicatiu i alça la veu amb la qualitat de l’aire com a principal obsessió, la Pobla de Mafumet acull la petroquímica amb els braços oberts. Són pobles petits amb pressupostos sobredimensionats que superen els 5 milions d’euros, inflats per l’IAE que paguen les companyies. Des que es va segregar de Tarragona, la Canonja, ha passat de barri tarragoní a municipi ric. Conviure amb la química té un preu.

Tarragona representa el 50% de la producció química de Catalunya i el 25% de l'espanyola. Genera uns 6.000 llocs de treball directes, amb una repercussió directa o induïda sobre 40.000 llocs de treball. Més d’un 50% de les exportacions de Tarragona són productes químics. «Es un indubtable motor per a l'economia de les comarques tarragonines i la seva activitat és estratègica pel conjunt del teixit productiu», diu la presidenta de la Cambra, Laura Roigé. «Cal que promovem Tarragona com el clúster químic més potent al sud d'Europa per atraure noves inversions, consolidar les infraestructures i ser un referent en investigació i desenvolupament», afegeix. La institució és defensora incondicional del sector. De fet, el vicepresident primer de la Cambra, nomenat just aquest dijous, és el director de Repsol a Tarragona, Josep Francesc Font.

L’AEQT i l’economia circular

Font fins fa uns dies era el president de l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona. Cambra i AEQT van a l’uníson en la demanda d’uns preus energètics competitius, amb les xarxes tancades com a factor clau. L’AEQT vetlla pels interessos de les químiques i alhora advoca per la sostenibilitat i l’economia circular. Tant Dow com Repsol disposen de plans amb tot un seguit de compromisos amb el territori i el medi ambient. La companyia petrolieria ha dut a terme un pla de millores ambientals al conjunt del complex industrial. Segons fonts de la companyia, s’ha fet una inversió de 50 milions d’euros, 31 dels quals han estat destinats a la reducció de les emissions d’òxids de nitrogen. Alhora garantia aquest maig que seguiran fent anàlisis de la qualitat de l’aire, a través de l’Eurecat i la URV, però algun municipi en recela.

Hi ha diversos municipis que conviuen amb els dos complexos petroquímics tarragonins, el nord i sud, units pel rack que es va construir per transportar els productes fins al port tarragoní, on l’activitat química representa el 60% dels moviments. Pobles petits es veuen beneficiats amb ingressos importants pel fet de tenir indústria dins els seus termes. El Morell i la Pobla de Mafumet, enganxats al polígon nord, on hi ha la refineria de Repsol, gaudeixen de serveis, equipaments instal·lacions fora de l’abast de qualsevol poble de les seves dimensions. El complex poliesportiu de la Pobla, amb piscines cobertes, jacuzzi, sauna, pistes de pàdel i tennis i gimnàs, és paradigma del que pot representar ser un municipi industrial. Al Morell també es gaudeix d’una zona esportiva, un pavelló i un teatre-auditori gràcies a la química.

La visió crítica del Morell

«Els nostres municipis no serien el que són sense la indústria química», afirma l’actual alcalde del Morell, Pere Guinovart (PDeCAT). És un poble de 3.600 habitants amb un pressupost de 5,5 milions d’euros. Un 40% el finança la química. Guinovart, però, creu que aquesta considerable quantia d’ingressos no pot donar carta blanca a la indústria. Opina que el discurs sobre les bonances econòmiques de tenir indústria química al costat, vàlid durant molts anys, ha quedat «antagònic», front una població més exigent i noves formes de produir més verdes. «El fet que ens paguin impostos o festes majors no justifica que amaguem el cap sota l’ala, fent cas omís a les preocupacions dels ciutadans amb la química, i ara a les eleccions és el moment en què el ciutadà té veu; la indústria ha de complir compromisos i nosaltres, exigir-los», etziba.

D’un temps ençà, la qualitat de l’aire ha esdevingut el principal cavall batalla del Morell. El municipi discrepa de la Taula de Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona, creu que el control per part de la Generalitat és insuficient i capitaneja, des de fa quatre anys, junt amb la Plataforma Cel Net i la UPC, un estudi propi més exhaustiu, sobre la contaminació de l’aire i les repercussions en la població. «I sempre dic que Ballesteros ho hauria de liderar», afegeix. Guinovart es retira de la política, tanca la llista de Junts pel Morell com a darrer suplent i li agafa el relleu el tinent d’alcalde Eloi Calbet. L’històric alcalde, però, garanteix que el seu partit mantindrà de «línia vermella» aquesta lluita per a una millor qualitat de l’aire. Diversos partits polítics de Tarragona, com la CUP, també s’han compromès a fer-ne un estudi independent.

Una bona convivència «volguda» a la Canonja

El posicionament crític del Morell contrasta amb el beneplàcit que impera a la Canonja. Un 85% del polígon sud es troba dins d’aquest terme municipal. «És una convivència forçosa i obligada, però també desitjada i volguda per part nostra», diu l’alcalde Roc Muñoz (PSC), que es presenta a la reelecció aquest 26-M. A diferència del Morell, la Canonja avala la Taula de Qualitat de l’Aire. La segregació amb Tarragona, l’any 2010, va suposar-li multiplicar per 1,5 el seu pressupost, en un procés de traspàs que es fa paulatinament i que es completarà l’any 2025. El pressupost d’enguany s’enfila als 12,5 milions d’euros, dels quals 8 milions provenen de la indústria. «Hem passat de tenir deute a tenir superàvit», manifesta Muñoz. Això permet tirar endavant grans projectes al poble, amb inversions que superen el milió d’euros.

Entre aquests projectes destaquen el futur Museu del Mamut que es vol ubicar al Mas de l’Hort de l’Abeurador, l’edifici polivalent de la Rambla 15 d’Abril i la rehabilitació de l’immoble de l’Orfeó Canongí, l’obra emblemàtica de la pròxima legislatura, on s’invertiran 3 milions i escaig. «És inevitable que hi hagi gent contrària a la química, quan curiosament alguns d’ells han viscut d’aquesta indústria, però no es dona cap moviment contrari fort». La Canonja defensa la indústria des d’una situació avantatjosa. Percep grans ingressos ja que la major part d’indústria és al seu terme, però hi conviu a certa distància, amb la N-340 fent de barrera. Els vents dominants també juguen al seu favor -s’estalvien males olors. En canvi, altres pobles la tenen més a prop, però fora dels seus límits geogràfics i, per tant, sense dret a fer caixa de la química.

Cel Net: «El poder d'aquestes indústries és terrorífic»

Els ecologistes lamenten que el sector químic exerceixi un poder «terrorífic» en les administracions públiques i ajuntaments. Amb tot, celebren l’apoderament de la ciutadania en els darrers anys. «Veig que la societat s'ha apoderat una mica més de la qüestió i que els efectes sobre la salut són més greus que els beneficis que comporta», sosté el portaveu de la plataforma Cel Net, Josep Maria Torres. El col·lectiu contradiu l’argument que la indústria química hagi generat més riquesa al territori, i afirma que ha estat just al contrari. Subratlla que es tracta d'una de les zones més empobrides del país, amb municipis que tenen la renda per càpita més baixa de Catalunya. En aquest sentit, Torres apunta que tampoc hi ha molts veïns treballant dins del complex industrial i que es redueix a «unes poques persones».

A banda, també critica que les administracions no solucionin els episodis de contaminació. «Tenim una fotografia clara: puntes molt greus, però amb mitjanes que no superen els llindars problemàtics a nivell judicial i de productes compostos carcinògens que pugen a uns nivells que no es podrien respirar i venen cap als municipis», precisa Torres. Davant d'això, reitera que calen solucions per part dels governs i de la indústria. «Encara vivim en una societat en què és millor tapar els problemes que afrontar-los, tant l'administració com els municipis el que volen és que sigui tabú», etziba el portaveu dels ecologistes. Tot i això, es mostra optimista perquè diu que s'està instal·lant una indústria no contaminant al territori. A més, segons el seu parer, el complex té els dies comptats perquè la indústria del petroli decau i que acabarà tancant.