«Penso que el sentit de l'humor salvarà el món»

Jose Cuadrado, natural de Salou, és director de comunicació de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) i recentment ha publicat el llibre Menos drama y más banana, una novel·la interactiva que es convida a afrontar els imprevistos amb humor. Cuadrado està presentant el seu llibre en diferents actes en motiu del dia de l’Orgull LGBTIQ+, que es commemora avui arreu del món.

— Fa 50 anys de la revolta de Stonewall a Nova York.

— M’hi sento identificat perquè aquí mateix va passar, tenim el nostre propi episodi de la història LGBTI, jo sempre dic que no tenim història LGBTI, s’està escrivint. Al 1971 a Màlaga hi va haver els aldarulls del pasaje Begoña, i va passar que de la nit al dia la policia va arribar a Torremolinos i es van detenir unes 200 persones i els van tancar tots els bars. La diferència d’aquí amb Stonewall és que aquí la gent no es va revolucionar i la van tancar a dues presons, sembla que una era a Màlaga i l’altra a Huelva, la d’actius i la de passius. Aquest episodi existeix i m’hi sento molt identificat.

— Hi ha gent que considera que s’ha desvirtuat el moviment LGBTIQ+. Que ara tot és ploma i carrosses.

— Fins ara l’homofòbia era de fora cap a dins. Arriba un punt en què es conquereixen drets. Deixem de ser delinqüents amb la derogació de la Ley de Vagos y maleantes y de peligrosidad y rehabilitación social, deixem d’estar malalts quan l’OMS treu l’homosexualitat de la llista de malalties, ens podem casar, el 2005, i tenim lleis autonòmiques que protegeixen els drets del col·lectiu. I apareixen problemàtiques com la violència intracol·lectiu, l’assetjament sexual dins del col·lectiu, especialment a la lletra ‘G’, la discriminació per expressió de gènere, la plumofòbia, que ja existia però no se li havia donat la importància que se li està donant ara perquè abans hi havia altres problemes més imminents, per entendre’ns.

— Precisament ara surt el llibre Menos drama y más banana.

— Des que era petit pensava que algun dia escriuria una novel·la. Em veia fent una qüestió una mica més seriosa, però es va donar un context de la meva vida en què m’havien trencat el cor i va coincidir que vaig estar tancat a casa un mes per una operació i vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb la meva vida. Per això el títol del llibre: Menos drama y más banana. Jo penso que el sentit de l’humor salvarà el món. Perquè hi ha gent que per a ells serà un drama quedar-se sense dades al telèfon, per a un altre serà una ruptura sentimental, o l’LGBTIfòbia és un drama. Vaig agafar tots els coneixements que tenia com a activista, vaig inventar-me una història i va ser absolutament terapèutic.

— Quina ha estat la recepció?

— L’editorial està flipant perquè anem per la tercera edició, ve per la feina que he fet a les xarxes socials. Com a director de comunicació de l’Observatori Contra l’Homofòbia em vaig adonar que dels casos que registrem moltíssimes de les víctimes eren joves de 18, 19 o 20 anys. I aquestes persones desconeixien les eines que tenien per protegir-se de l’LGTBIfòbia, els comunicats de premsa els són igual, s’ha de buscar un altre camí per comunicar-los. I, en una anada d’olla, vaig agafar l’Instagram, vaig crear el meu alter ego –o potenciar aquella part de mi que està descerebrada– i així sorgeix Josemola, una mamarracha contra la plumofobia. He rebut missatges sobre el llibre de gent que diu que ha rigut molt, que s’ho ha passat molt bé, que ha estat terapèutica, que em diu que ha après molt... Tinc tot tipus de lectors, des d’un públic gai fins a les amigues de ma mare. I tinc missatges molt bonics, recordo especialment d’un noi amb càncer de leucèmia, fent la químio, que em deia que aplicava el concepte de posar-li humor a tot al moment en què es trobava i em deia que l’havia ajudat. No tinc haters, no tinc crítiques.

— També ha començat recentment el Plumómetro.

— A mi la plumofòbia em molesta molt per la història del moviment per l’alliberament sexual, devem un respecte a les travestis i transsexuals que van llençar la primera pedra a Stonewall. Vaig parlar amb els de Togayther, que és el mitjà LGBTI d’Andalusia, i els vaig dir que què els semblava si feia entrevistes a la gent per Instagram direct i al final de l’entrevista els mesuro la ploma amb mètode científic... Els faig un test multiresposta i mesuro la ploma del 0 al 100% i després els dono l’opció de pujar nota amb dues preguntes extra. Ho faig per lluitar contra aquestes etiquetes binaristes d’home masculí i dona femenina, és tot el contrari, valorar quanta masculinitat pot tenir una dona i, quanta feminitat, un home i, això, premiar-ho.

— Per què és important positivitzar la ploma?

— Existeix l’LGBTIfòbia i la ploma en molts llocs és incòmoda, és reivindicativa, és punk realment. I crec que s’han de normalitzar diferents identitats i expressions de gènere.

— Quin missatge traslladaríeu al vostre jo adolescent?

— Sigues tu mateix, no hi ha millor activisme que ser un mateix. I, si d’alguna cosa em penedeixo en aquesta vida, és de no haver sigut abans jo mateix, el Jose Mola. El que jo faig a xarxes és treure’m els prejudicis jo mateix. A mi em va costar, sembla una tonteria, anar pel carrer amb una maleta rosa, pintar-me una ungla si em ve de gust, vestir com jo vulgui... Aquestes petites coses, quan tu tens l’homofòbia interioritzada, és molt difícil fer-ho, i a mi em va costar molt pel meu context. Bé, de fet soc activista per la meva experiència quan era adolescent. Ser tu mateix té premi, al final.