«En el món del clàssic has d'obrir els teus límits»

—Quina ha estat la seva formació professional fins ara?

—Vaig estudiar música clàssica (especialitat piano) al conservatori de Vila-seca durant 10 anys i després vaig fer la carrera a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) de Barcelona. Un cop a Londres vaig fer el Màster en interpretació de piano clàssica la Royal College of Music. Ara imparteixo classes de piano a dues escoles de Londres.

—Quins motius el van portar a anar a viure a l’estranger?

—Un cop vaig finalitzar la carrera, l’opció al màster va ser el meu següent pas a seguir. En l’aspecte laboral has de competir amb músics cada cop més formats. Espanya té grans intèrprets però la reputació d’algunes escoles fora del país és molt bona. En el món del clàssic has de conèixer què és el que està passant més enllà de les teves fronteres i obrir els teus límits per a millorar com a músic.

—Quina va ser la seva primera impressió del país?

—Al principi creia que la societat anglesa era més freda o distant amb relació a l’espanyola, tenia la impressió que a Catalunya érem més amables amb la gent o, potser, la tractàvem amb més calidesa. Òbviament, aquesta va ser una impressió errònia deguda a una visita exprés de tres dies. Ara que hi porto tres anys, m’he adonat que la societat londinenca és molt amable i sobretot hospitalària.

—Va ser molt sorprenent el canvi?

—Crec que va ser un canvi progressiu. He anat descobrint coses de la societat i trobant a faltar coses del lloc on vinc. El canvi més difícil al principi, potser va ser l’idioma. Encara que a l’escola ens ensenyin anglès de petits, el nivell no s’assimila al d’altres països com Alemanya, Holanda, Luxemburg o els països nòrdics. Encara que tinguis la sort de tenir un nivell una mica alt, no estàs preparat per viure sol a un altre país i fer contractes de pis, d’aigua, etc., amb una terminologia a la qual no estàs habituat.

—Quines són les principals diferències entre Londres i casa seva?

—A part de l’horari per menjar, el preu del lloguer potser és la diferència més abismal. El preu mitjà d’un lloguer a Londres és d’uns 500-550 euros... per habitació! I qualsevol estudi d’uns 15-20 m2 amb el llit al costat de la cuina, pot costar uns 870 euros si estan al centre, o fins i tot més. No estic fent una comparació estricta perquè sempre s’han de mirar les qualitats, però en general, de totes les cases que he visitat quan he hagut de buscar pis durant els 3 anys que hi he viscut, les condicions solen ser pitjors que a Catalunya, ja que acostumen a ser cases força velles.

—Recomani’m els llocs que els visitants no es poden perdre.

—Londres té moltíssimes coses per visitar, la majoria conegudes per tothom, però una de les que a mi més m’agrada és el mercat de Camden. És el lloc, segurament, més alternatiu de la ciutat on pots deixar de banda els prejudicis, ja sigui pel tipus de roba de la gent, per si porta tatuatges o pel seu pentinat. La diversitat social i cultural allà es troba en gran mesura.

—Li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—A Londres, mai m’he trobat ningú que, després d’haver-li explicat que he estudiat música clàssica i que em dedico a tocar el piano de forma professional, m’hagi dit «ah, i què més fas?».

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—La família i els amics que no tens són potser les raons que a vegades et fan plantejar perquè encara no has tornat, però també es troba molt a faltar el menjar, el temps solejat fins i tot a l’hivern, o el mar a prop de casa.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya? —Crec que el civisme al carrer a l’hora de sortir a la nit, contràriament a la imatge que sovint tenim d’ells de beure molt i fer xivarri. Els londinencs són molt cívics generalment i acostumen a ajudar de forma desinteressada. Tenen també molt interès per la cultura i normalment tothom toca una mica algun instrument o sap quelcom de música clàssica, potser això fa que hi hagi més interès i respecte pel músic clàssic.

—Té intenció de tornar aviat?

—De moment no, perquè la meva feina em dona prou per viure i estalviar, però mai descarto tornar si les condicions s’assimilen a les que tinc ara.