«Els professors recomanen estalviar per a la universitat»

Marc Mestre (Riera de Gaià, 28 anys) va deixar la seva feina en una multinacional farmacèutica per exercir de professor voluntari en una escola a les muntanyes de Nepal. Hi és des del 14 de setembre i anteriorment havia estudiat Enginyeria química i un màster en Direcció d’empreses.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a l’estranger?

—L’any passat, un bon amic meu va fer un voluntariat a Nepal. A finals d’agost vaig decidir deixar la meva feina en la multinacional farmacèutica on treballava i vaig decidir tornar cap a casa. Aquest punt mort, fins que trobés una altra feina o decidís què fer, era el millor moment. Així, doncs, vaig contactar amb l’escola on el meu amic havia fet el voluntariat a Kathmandú i em van oferir una plaça dins la Sagarmatha (Everest) Secondary School, una escola/internat per a nens i nenes de la zona de Solokhumbu (Himàlaia), nens que no tenen una escola a prop (es poden quedar a dormir allí) i finalment per a nens sense recursos provinents de tot Nepal. L’escola dona una educació d’alta qualitat (en anglès) i ofereix el servei d’internat per 20-70 rupies al mes (15-60 cèntims d’euro).

— Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Un pot experimentar l’essència del Nepal simplement passant unes horetes a l’aeroport. Des dels busos antics de 25-30 anys que et porten fins a la terminal, les cues interminables per passar els controls d’immigració (d’una a dues hores) fins a les apagades de llum generals que et fan tornar a començar el procés de demanar la visa per ordinador. El país està sotmès a un petit caos al que és fàcil acostumar-se. Tot i això, és un país magnífic i molt segur on tothom està disposat a ajudar-te en el que faci falta.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal i com s’ho havia imaginat?

—El fet que l’emplaçament de l’escola estigués en un lloc remot (en un poble a 2.800 metres d’alçada, molt a prop de Lukla, l’aeroport de les expedicions de l’Everest) i les condicions climàtiques (època de monsó) està fent que l’estada sigui molt més autèntica que si l’hagués realitzat a la capital o en una altra ciutat gran durant l’època estival. Pel que fa al temps, el monsó deixa sortir el sol durant uns minuts de bon matí, que serveix per escalfar l’aigua de la dutxa. Evidentment, quan l’aigua glaçada provinent de l’Himàlaia no s’ha escalfat prou per l’absència de sol, les ganes de mantenir una higiene occidental de mínim una dutxa per dia s’esvaeixen ràpidament.

—Quines són les principals diferències entre Nepal i casa seva?

—El que sobta especialment de Kathmandú (la capital) és el nivell de contaminació que pateix la ciutat a causa de la seva situació (segons la mitologia, la vall on resideix la ciutat era antigament un llac) i dels vehicles realment antics que circulen per ella. És normal, per això, veure els habitants de la ciutat passejar o conduir amb una mascareta i realitzar tot tipus de gàrgares i escopinades que el carrer s’acaba empassant. La cultura del reciclatge o de la simple disposició de deixalles en contenidors és absent, i es torna habitual passejar per carrers on les escombraries formen part del decorat. Una altra cosa sorprenent és la circulació caòtica, molt típica dels països sud-asiàtics. No cal dir que el concepte de lavabo occidental (on un pot seure) només existeix en hotels.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—La vall de Kathmandú té un patrimoni cultural ric i ple d’història amb elements de les religions majoritàries (hinduista i budista) on un pot visitar, per exemple, les Durbar Square (places reials) de les tres antigues ciutats-estat colindants (Kathmandú, Bhaktapur i Patan). La regió té innumerables temples hindús de visita obligada (on un pot presenciar el crematori de cadàvers) i stupes budistes on els monjos realitzen les pregàries o ofrenes. I, com no, concentrant vuit de les deu muntanyes més altes de la terra, Nepal és el país més trepitjat per alpinistes experimentats.

—Què destacaria de la manera de treballar del país? Les conductes són similars o diferents a les de l’Estat espanyol?

—Respecte el professorat, són un equip que treballa més enllà de les seves hores de feina, que sempre estan disposats a ajudar i que es preocupen definitivament pel futur de tots els estudiants. Com a exemple, el cap dels professors fa trucades rutinàries als familiars per a recordar-los que comencin a estalviar, encara que siguin unes rupies per mes, per a què els seus fills puguin anar a la universitat quan surtin de l’escola. Òbviament és una feina cent per cent vocacional, ja que, com a curiositat, els sous (considerablement baixos) a l’escola es paguen cada tres mesos i els retards són habituals.

—Què destacaria de la feina que està desenvolupant al país?

—La relació amb el professor m’ha sorprès gratament (suposo que en ser de la generació millennial no he viscut aquest respecte a l’institut o a l’escola). Així, per exemple, els alumnes s’aixequen i criden amb un fort «Welcome Sir» i t’acomiaden amb «Thank you Sir». Aquests són només petits exemples, però podria enumerar-ne molts més. A part, tots els estudiants participen en una lliga on competeixen contra altres tres equips (anomenats cases) de la mateixa escola. La casa guanyadora s’emporta un premi en metàl·lic que fan servir per comprar material.