«Cal que la gent visiti exposicions de fotografia, encara que no les entengui»

—Què és Watts In/Out Side?

—És una fusió de dues exposicions anteriors. D’una banda, una de l’Scan Tarragona de l’any passat, i de l’altra una que vaig fer a l’Espai Turisme, que es deia Fanals. Watts És un petit homenatge a la llum artificial, a les bombetes. Sempre diem que el Mediterrani té una llum molt xula i neta, però aquesta llum fa ombres, i el que la gent fotografiem, en realitat, són aquestes ombres. La primera part, Inside, són fotografies fetes la majoria a dins de casa meva, algunes gairebé sense moure’m del sofà, fotografies d’aquelles que no les busques, sinó que se’t presenten. Outside són fotografies de la Part Alta de Tarragona, on sempre hi ha algun fanal.

—Creu que aquesta exposició pot ser una bona síntesi de la fotografia de Ram Giner?

—Sí, n’estic convençut. Jo treballo molt fosc, el blanc i negre l’he fet molt meu, el tinc molt personalitzat. Aquesta exposició és una seqüència de la meva forma de treballar i de veure el món. Mig de conya, jo sempre dic que A veces veo colores. Quan apreto l’obturador, estic veient l’altra banda en blanc i negre. Sempre tiro en color, però sabent que ho convertiré en un blanc i negre molt personalitzat. Moltes vegades, també amagant en la foscor allò que no m’interessa que surti, només deixant il·luminat el que vull que es vegi.

—Sempre té una intenció, a l’hora de disparar, o impera una visió més purament artística?

—De vegades, si no hi ha una intenció, ja ni faig la foto. Soc d’aquelles persones que, quan tothom fa dues-centes fotos, jo en faig vint, però perquè no n’he vist més. Faig poques fotografies. De l’exposició, les fotos que vaig fer a casa meva, si n’hi ha quinze d’exposades, potser en vaig fer vint. D’altra banda, m’agrada molt jugar amb les segones lectures, la part artística de la fotografia m’agrada, jo no soc fotoperiodista. Ara bé, quan una foto és artística i quan no ho és? Si una fotografia mostra la realitat, ets fotògraf. Si aquella foto la manipules, jugues amb la foscor, la passes a blanc i negre, ja entres dins del món de l’artista.

—Les xarxes socials s’han convertit en un gran aparador, també per a la fotografia. Quina relació té, amb elles?

—Per a mi hi ha àmbits molt diferenciats. A Instagram hi tinc un compte, i puc jurar que el 100% de les fotos que hi penjo estan fetes amb el mòbil i manipulades amb el mòbil. Per a mi no és un aparador de fotografies fetes amb una càmera de milers d’euros. Jo faig la foto i la penjo, i no em preocupa tant la qualitat. A Facebook hi tinc un compte que es diu Ram Giner, on hi penjo les meves coses, i un altre que és Espai Ram Giner. Qui vulgui conèixer les meves fotografies, que vagi allà. Però no m’interessen els Likes, fer M’agrada només vol dir que l’has vist, m’interessen més els comentaris. Amb les xarxes socials hem descobert molts fotògrafs i han ensenyat a veure molta fotografia, tot i que també hi ha molta palla.

—Així i tot, creu qeu les exposicions encara tenen un valor inassumible per les xarxes?

—Sí, començant per l’olor del paper. Després, una fotografia, quan la plasmes en un suport, guanya molt. Pots tenir una fotografia molt bonica, però si no ets capaç d’ensenyar-la en un suport adient, aquella fotografia perd valor. Per a mi, un revelat ben positivat sobre paper és un 50% de la foto. Però les exposicions són, llastimosament, poc visitades. Hi va molt poca gent, i a més, amb l’esperit del M’agrada o no m’agrada. Després, a Tarragona, no hi ha espais fotogràfics, tot són llocs reaprofitats. Molts tenim fotografies a punt per penjar, però no tenim lloc on penjar-les. Però és recomanable que la gent vagi a veure exposicions encara que no les entengui. I si en pots fer una visita guiada, llavors, chapeu! De vegades, fas visites guiades i t’adones que la gent llegeix una història que no és la que tu has escrit. Això és bo? No ho sé. Qui està equivocat? Tampoc ho sé i, per tant, soc feliç així.