«Penso que la paraula 'perdó' és molt poderosa, però la fem servir poc»

—Quina història ens explica, el seu llibre?

—Una paraula màgica! és el conte d’una nena de sis anys que té una setmana molt dolenta, és més entremaliada del compte i fa enfadar una mica a la seva família i a les persones que té al voltant, però no sap com sortir-se’n. Al final, hi ha una persona, que és el seu pare, que li explica que existeixen unes paraules que són màgiques, com ara t’estimo o t’enyoro, però que la més màgica de totes és perdona, perquè amb ella es pot aconseguir que se solucionin problemes per coses que has fet i potser no les volies fer o les has fet sense mala intenció. Per això és tan poderosa.

—Què l’ha portat a escriure tota una història al voltant d’aquest mot?

—A mi, personalment, no em resulta fàcil demanar perdó. I, parlant amb altra gent, he vist que als adults ens acostuma a costar bastant, tenim la sensació que ens rebaixem. Però la veritat és que amb el sol gest de demanar perdó es podrien arreglar moltíssimes coses i, de vegades, per no saber-la dir, no se solucionen problemes. Penso que la fem servir poc.

—Llavors aquesta història s’adreça tant a infants com a adults?

—Aquest és un llibre que té il·lustracions infantils, l’he pensat per a nens i nenes a partir dels quatre anys, fins als vuit o nou, pel tipus de text i els dibuixos que conté. Però, com passa moltes vegades i em passa a mi quan llegeixo al meu fill, quan un pare llegeix, la lectura també li toca una mica i aquesta també era la meva intenció.

—Vostè és mestra d’Educació Infantil. Per la seva experiència, considera que en fem un bon ús, de la paraula perdó, amb els nens? Li ho pregunto perquè tinc la sensació que de vegades el forcem una mica.

—A les presentacions del conte, jo sempre insisteixo molt als nens que, sobretot, quan es demana perdó, s’ha de sentir de veritat, no s’hi val a dir la paraula i ja està, perquè llavors pot passar que l’altra persona no et perdoni. Una bona manera de treballar-ho és no fent-la servir tan a la lleugera. O bé, si veiem que el nen o la nena ho diu per dir, sense sentir-ho, li podem fer entendre que pot ser que la paraula no funcioni, i que no els perdonin.

—Considera que els pares també hem de fer l’exercici de demanar perdó als nostres fills, quan ens equivoquem?

—Sí, perquè és claríssim que els petits són un reflexe de nosaltres, ells fan el que veuen. I tant, que els hem de demanar perdó als nens quan ens equivoquem, perquè així ells també aprenen.

—Aquest no és el seu primer contacte amb la literatura però sí que és el seu primer llibre. Com ha estat aquest camí?

—Tota la vida m’havia agradat dibuixar i escriure, però ho tenia una mica parat per la feina i els estudis. Quan, fa tres anys, vaig ser mare, vaig tenir una mica més de temps i vaig començar a escriure i fer dibuixos. El 2018 vaig guanyar el premi Magdalena Guerrero dels Premis Literaris Vila de Mont-roig, i això em va fer pensar que podia agradar el que faig, així que em vaig aventurar a fer aquest conte il·lustrat, que gràcies a l’Eduard Boada i l’editorial Ganzell, ha pogut veure la llum. A més, des de fa un any i mig edito una agenda d’activitats infantils, L’agenda dels més petits, un projecte que abasta el Camp de Tarragona i de la qual en distribueixo 1.500 exemplars cada mes.

—Aquest conte pot ser l’inici d’una col·lecció? Quina paraula seguiria la sèrie?

—N’hi ha una que sovint penso que estaria bé treballar: la paciència. D’altra banda, tinc una nova història mig començada sobre l’amistat i la solitud. Normalment, sempre penso en sentiments, paraules que ens puguin remoure una mica.