«A Catalunya la marxa nòrdica no és una moda, ha vingut per quedar-se»

—Comencem igual que al seu llibre, preguntant-nos què és la marxa nòrdica.

—La marxa nòrdica és caminar amb bastons. A partir d’aquí, hem de tenir en compte com caminem i com fem servir aquests bastons i, en funció d’això, el resultat serà un o un altre.

—És un esport que s’està fent força popular. Quines creu que són les causes?

—Crec que està sumant molts adeptes perquè és fàcil d’aprendre, el pot practicar tothom, independentment de l’edat i la condició física, i ens aporta benestar. També millora la salut, i és una activitat que pots fer sol o en grup, al llarg de tot el dia, tots els dies de l’any. A més, no necessita d’una instal·lació específica, com una piscina o una pista de futbol, pots sortir de casa i posar-te a fer marxa nòrdica i, per tant, estàs optimitzant el teu temps. I des del primer moment notes que millora la teva condició física.

—Per practicar-lo cal aprendre’n?

—Sí, perquè una cosa és agafar els bastons i caminar, i una altra caminar correctament, fent servir els bastons per impulsar-se. És a dir, treure-li tot el suc. Com més es conegui la tècnica, millor serà el resultat. Recomano iniciar-se de la mà d’un instructor i, per descomptat, llegir-se el llibre. Amb totes dues coses es pot tenir una visió més profunda sobre la marxa nòrdica.

—Dedica un apartat molt destacat als bastons. Quina importància tenen?

—El primer que hem de tenir en compte és que els bastons de marxa nòrdica són diferents dels de senderisme. La diferència principal és al mànec: els de senderisme tenen una rugositat i una cinta per agafar-los, mentre que els de marxa nòrdica tenen el mànec llis i una dragonera, una mena de guant que ens permet tenir més control sobre el bastó. A més, quan fem força per impulsar-nos i avançar, no la fem apretant fort el mànec, sinó sobre la dragonera. D’aquesta manera alliberem la mà, i a conseqüència de l’impuls, aquesta s’obre i es torna a tancar quan tornem a controlar el bastó. Per tant, quan caminem la mà s’obre i es tanca, i amb això estem estimulant el reg sanguini, els dits no s’inflen i no hi ha formiguejos. Després, una altra diferència és a la punta del bastó, perquè els tacos de goma del final són diferents. En el bastó de muntanya són plans, perquè ens recolzem a noranta graus, perpendiculars al terra, mentre que en la marxa nòrdica aquest taco és bisellat, perquè clavem el bastó inclinat, en diagonal. Així, en ser bisellat, aprofitem tota la superfície de contacte quan ens impulsem.

—Quins són els errors més comuns que es cometen en la pràctica d’aquest esport?

—El primer i principal és l’alçada dels bastons, perquè moltes vegades prenem la referència del braç a noranta graus, com en el bastó de muntanya. Però en la marxa nòrdica sempre va una mica més avall, per poder estirar després el braç. Un altre error freqüent és doblegar el colze, portar-lo als noranta graus, quan ha d’anar estirat, igual que en el caminar natural, fent un moviment de pèndol que neix a l’espatlla. També sol passar que ens descoordinem: quan caminem sempre fem anar una cama i el braç contrari, i amb la marxa nòrdica cal fer igual, i de vegades fem anar el mateix braç i cama. Finament, un altre error és clavar els bastons cap endavant en lloc de cap endarrere, és a dir, que la punta vagi endavant, com si ens volguéssim frenar, en lloc de portar-la en diagonal cap endarrere.

—Quina tradició té, la marxa nòrdica, a casa nostra?

—Va arribar a Catalunya el 2005, així que no fa gaire que la tenim aquí, però també és cert que ens n’hem empapat molt. Cada vegada hi ha més estudis científics que l’avalen, més instructors, professionals de la salut i l’esport que la recomanen, i se’n fa més promoció. Tot i que encara li queda molt de recorregut i és una pràctica jove, està en fase ascendent. La marxa nòrdica no és una moda, ha vingut per quedar-se.