Roba Estesa: «Que vinguin noies adolescents a dir-nos que han format un grup de música ens anima a seguir»

'Dolors', nom de l'EP, més que un personatge concret és «una mena de fantasma que encarna tots els mals socials que patim». Quatre cançons que qüestionen el sistema de relacions jeràrquiques, monògames o heteronormatives que «portem a sobre». Mantenint el missatge reivindicatiu, Roba Estesa s'allunya de la cançó tradicional i busca una nova sonoritat amb l'electrònica que havien anat incorporant en els directes. Un dels objectius del nou treball era tenir un producte «una mica més radiofònic» per augmentar la difusió, desprenent-se així de l'etiqueta de música folk.

A la recerca de referents

Alba Magriñà (bateria i percussions), Anna Sardà (baix, violoncel i veus), Clara Colom (acordió diatònic i veus), Claudia García-Albea (violí i veus), Gemma Polo (veu) Laia Casanella (guitarra espanyola), Helena Bantulà (guitarra elèctrica) i Sandra Bracke, intèrpret en llengua de signes, diuen amb la boca petita que «han tingut un pes important» en l'escena catalana per a generacions properes a la seva.

Quan després dels concerts se'ls acosten noies de 14 anys i els diuen que estan impulsant grups de música, se n'adonen «que alguna cosa estan fent», i que tot pren sentit. «Omplir un buit ens ha mogut i és una de les coses que ens ha fet continuar en aquest projecte», diu la violinista de la banda, Clàudia García. Un buit que han omplert en festes majors i festivals, un circuit on se senten còmodes i volen continuar contribuint en el procés de construcció de la identitat dels joves que els venen a veure. «És un poder que tenim nosaltres, el de pujar a l'escenari i crear consciència», apunta.

Set noies que estudiaven al conservatori l'any 2011 van reunir-se per crear la banda, i després de dos àlbums, 'Descalces' (Coopula, 2016) i 'Desglaç' (Coopula, 2018), han aconseguit situar una manera de fer feminista en «l'espai de poder que representa l'escenari».

I si bé ara hi ha més presència del discurs feminista dalt dels escenaris, «cosa que fa un temps no existia», i alguns festivals estan fent un esforç per «mantenir unes quotes», grups formats únicament per dones «n'hi ha molt pocs o gairebé no n'hi ha en la nostra escena musical». «Realment nosaltres no hem tingut grups de dones referents. No havíem vist ningú a sobre d'un escenari fent el que fem nosaltres», assenyala la baixista Anna Sardà. En part, creu que falta una mica de temps perquè es consolidin més referents i altres dones diguin: «Jo vull fer el mateix». «Encara ens resulta estrany veure una tia tocant la bateria», lamenta la Sardà.

»Qui esta programant està decidint què ens agrada com a generació i com a públic», alerta García sobre les plataformes de difusió. «Des de la programació fins ara ningú s'havia preocupat perquè hi hagués heterogeneïtat als escenaris», lamenta.

L'escenari com a espai de poder

Roba Estesa vol que els seus concerts siguin espais segurs, tant en les dinàmiques entre el públic, com elles dalt de l'escenari. «Malgrat estiguem ocupant un lloc de poder com és l'escenari, també ens hem trobat en situacions desagradables», afirmen. Per això, volen trencar amb la idea que els artistes «puguin fer el que els doni la gana» a sobre d'un escenari, i que aquest respecte sigui recíproc per part del públic.

»Hi ha persones que consideren que en aquell moment tu no hauries d'estar ocupant aquest espai, ja sigui perquè siguem dones o no, s'han produït agressions des del públic, ja sigui gestos o paraules», explica la baixista.

Com a resposta, han ideat una mena de protocol intern, que dona llibertat d'aturar el concert si hi ha alguna situació indesitjable. «A nivell de festivals és una cosa que no està resolta, només el Bioritme té un protocol amb el punt lila que és aplicable al que passa a l'escenari». En definitiva, «mai ningú s'havia plantejat que l'escenari podia no ser un espai segur per segons qui l'ocupi».