«El despoblament és una manera de créixer que no és sostenible»

—Quin paper juga el Museu de la Vida Rural en la despoblació?

—Precisament el museu vol ser un eix per pensar aquests temes. Per pensar-los i per actuar amb relació a això. Si abandonem els pobles, si ningú gestiona el territori, el bosc ocupa aquests territoris i com és un bosc que no està cuidat, el risc d’incendi es multiplica exponencialment. Aquestes catàstrofes com poden ser el foc, però també les riuades, venen generades per una emergència climàtica produïda per una concentració a les ciutats i en el món més industrial. Tot està molt connectat i tot té a veure amb aquest despoblament que, en el fons, no és res més que una manera de créixer que ara estem comprovant que no és sostenible.

—La covid pot generar que la gent torni als pobles?

—Crec que sí, però sobretot si es fa bé. Com sempre, aquests processos han de ser pensats i que no generin un impacte no desitjat. Algunes veus crítiques diuen que cal anar amb compte amb la urbanització del camp i dels pobles, que no repetim errors i no ho fem d’una manera poc pensada. Sí que penso que la covid ens ha situat en un extrem molt radical en el que per primera vegada hem sigut tots conscients que això és molt greu i està aquí. Moltes veus des de la ciència ens estan dient que aquest pot ser només el principi d’un cicle de pandèmies donades d’aquesta pressió sobre el planeta i d’aquesta velocitat amb la qual estem acabant amb una biodiversitat que necessitem per trobar un equilibri vital. Crec que la covid ens ha fet evident que és un tema de supervivència de l’espècie i que o ens hi posem de veritat o la situació pot ser molt més dramàtica ben aviat.

—Aquesta supervivència implica desconcentrar les ciutats?

—Les solucions ningú les té i les hem de construir entre tots però sí que és veritat que pensant en clau de Catalunya no té massa sentit la concentració en nuclis urbans quan tenim un territori que està relativament ben comunicat i que permet, amb les noves condicions de teletreball i de vida, viure d’una manera molt més qualitativa en termes de temps i de medi ambient en llocs que no són ciutats i, en canvi, no renunciar a tot el que suposa estar connectat i estar en entorns urbans. Catalunya té les dimensions i les potencialitats per assajar nous models territorials que no siguin tan radicals de pobles que s’abandonen i ciutats que creixen desmesuradament.

—Aquest cap de setmana se celebra la segona edició del Festival d’Educació per la Sostenibilitat (FES). Per què és important per la societat?

—Creiem que hi ha pocs espais per pensar les qüestions de la sostenibilitat en clau de ciència, societat, cultura i art. Pensem que museus com el de la vida rural poden aportar això, és un museu que parla de formes de vida. Com diu la Maria Novo és un lloc on podem aglutinar a la gent del món educatiu, científic, cultural i social per generar aquests debats, coneixement i provocar accions i actuacions.

—Què vol dir educació per la sostenibilitat?

—És un concepte que tracta aquesta educació que té relació amb la natura i les qüestions ambientals. El que ens passa és que les situacions que vivim ara, les emergències, sembla que no tinguin res a veure amb les qüestions ambientals, com ara la covid, i que siguin més de caràcter social o econòmiques, que estiguin desvinculades de tot el que havíem entès fins ara com a educació ambiental. La història, la filosofia i les arts tenen molt a dir en aquesta reflexió que estem fent sobre els vincles amb la natura.

—Això és el que s’intenta traslladar en el festival?

—Exacte. Dit d’una manera més senzilla, defensar que la història, la memòria del món rural i també les arts són llenguatges i coneixements que ens ajudaran molt a pensar sobre l’agenda 2030 de desenvolupament sostenible.

—Consisteix a mirar el passat per agafar-ne les coses positives?

—Del món rural podem aprendre’n molt, no només dels encerts sinó també dels errors. Quan parlem del món rural parlem d’una manera de viure que tenia l’eix central en el treball de la terra, en el fet d’aconseguir aliments, tot girava al voltant d’això i estava tot connectat amb uns ritmes naturals i vitals molt més determinats per la natura. Això tenia elements molt positius i elements molt negatius. Ningú vol tornar a les dures condicions de vida del món rural però en canvi, sí que potser val la pena conèixer en quin moment això va canviar, com va canviar, per què va canviar i si aquest canvi ens va portar a un canvi positiu en tots els sentits o si algunes coses potser no haurien d’haver canviat tant, que és el punt en el qual estem ara.

—Hi ha molts canvis respecte la primera edició del FES?

—Hi ha canvis derivats de la situació que vivim com ara aforaments limitats, mesures de seguretat i que hem hagut de renunciar a alguns ponents internacionals. Malgrat tot hem mantingut una programació molt similar i podrem gaudir de la música, del teatre, del menjar i del joc en propostes acotades però també en streaming.