«Quan vaig començar no m'imaginava que acabaria fent tot el que he fet»

—La seva experiència com a forner arrenca fa uns deu anys. Com arriba a l’ofici?

—M’hi va portar la crisi del 2008. Jo treballava a la construcció i la crisi em va agafar de ple. Teníem una nena d’un any i amb la meva dona vam decidir agafar el forn de Nulles perquè el forner es jubilava. Jo soc de Valls i ella del Pla.

—Què el va fer convèncer que aquest podria ser un bon ofici per a vostè?

—El que em va convèncer és que, en aquella època, no hi havia feina enlloc i que les úniques ofertes que tenia eren per anar a treballar a l’estranger. Amb la nena tan petita, vam decidir agafar això, que és l’únic que vam trobar.

—Ara, mirat des de la distància, considera que va ser una decisió encertada?

—Sí, gràcies a Déu tot m’ha anat molt bé. Les coses em funcionen, i, a mesura que en vas aprenent, l’ofici et va agradant més i més. Viatges, coneixes gent i en vas aprenent. Quan vaig començar no m’hauria imaginat mai fer tot el que he fet. Vaig agafar el forn per necessitat, no perquè l’ofici em vingués de família, però una cosa va portar a l’altra i, de mica en mica, en vaig anar aprenent. I, com més aprenia, més m’agradava i més ganes tenia de seguir millorant.

—Qui n’hi va ensenyar, a fer de forner?

—Primer l’antic forner, en Pere Cano. Vaig començar a aprendre’n aquí i, després, me’n vaig anar a estudiar a l’escola provincial de Barcelona. A continuació vaig viatjar a Alemanya i vaig anar coneixent persones que en sabien molt, fins al punt de ser pioneres en el món de l’elaboració del pa. També vaig estudiar a França i a Suïssa. Això és una cadena, si comences a aprendre’n, ja no vols parar.

—Així doncs, amb el temps, aquell ofici del qual no en sabia res, l’ha acabat captivant.

—Sí, del tot. De totes maneres l’únic secret d’aquesta feina és que t’ha d’agradar molt, perquè requereix dedicar-hi molt de temps i, si no t’agrada, és impossible fer-ho.

—Quin consell li va donar l’antic forner, en fer el traspàs del negoci?

—Em va ensenyar tot el que sabia i encara ara ens avenim molt. El que em va dir és que intentés fer-ho el màxim de bé possible. El pa requereix temps, no voler córrer.

—Com és el pa que fa al seu forn?

—En faig quaranta de diferents! El meu pa ha anat evolucionant, vaig anar descobrint la massa mare natural, els blats antics, les noves tècniques, els reposats i les fermentacions més llargues… Ara és molt diferent de quan vaig començar. El pa és una cosa molt especial, va evolucionant i, si un forner vol avançar, ha d’anar evolucionant també.

—Quines són les seves especialitats?

—A més del pa, el pa de calçot i el croissant de calçot. Els panetones també em diuen que els faig molt bons.

—Com l’afecten les restriccions derivades de la crisi sanitària?

—Està sent complicat. Jo tinc dos grans clients: la restauració i la gent que ve dissabte a comprar, que és el dia que faig totes les especialitats. Si la gent no pot venir els dissabtes i em tanquen els restaurants, ho he de notar. No ho tinc fàcil perquè no estic en un lloc de pas, sinó que el client ha de venir expressament. Però tot i això, dins del que cap, no em puc queixar.

—Ara ja es veu fent de forner fins que es jubili?

—Sí, espero que sí. Encara que a dia d’avui les coses canvien molt ràpidament i mai pots dir que una cosa és per sempre, ha arribat un moment en què m’agrada molt el que faig. I, ara, aprendre a fer una altra cosa, no sé si en seria capaç.