La pandèmia accentua la migració interior cap a la província de Tarragona

La pandèmia de la covid-19 ha accentuat el creixement del nombre d'habitants a la província de Tarragona provinents d'altres punts de Catalunya o de l'Estat espanyol, una tendència que ja s'estava produint els últims anys. En aquest sentit, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la demarcació va tancar el 2020 amb un saldo total positiu de 10.978 residents, que és la diferència entre els que van marxar de la província i els que hi van venir a viure, indiferentment del destí i la procedència. El creixement, però, no es troba en el saldo total, que ha estat superior altres anys, sinó que radica en el saldo interior, que és la diferència entre els que venen d'altres parts del país o marxen també a altres punts de l'Estat. En aquesta línia, la província de Tarragona va ser la segona de tota Espanya que més va créixer pel que fa a nous habitants provinents de la resta d'Espanya, amb un saldo positiu de 6.154 persones, només per darrere de Toledo, amb 8.094. Aquest mateix saldo a Tarragona havia estat de 398 persones el 2016, de 1.890 el 2017, de 2.350 el 2018 i de 2.936 el 2019. Per altra banda, la diferència entre les persones que van venir de l'estranger a viure a la demarcació i les que van marxar d'aquí per anar a residir a un altre país també va ser positiu, guanyant així 4.824 habitants nous.

Segons explica Joan Alberich, professor agregat del Departament de Geografía i membre del grup de recerca GRATET Anàlisi Territorial i Estudis Turístics de la Universitat Rovira i Virgili (URV), durant els últims anys ja hi ha hagut aquesta dinàmica de desconcentració de població, per la qual cosa «no és una coincidència que els majors saldos positius hagin tingut lloc en províncies pròximes a les grans ciutats». Sobre això, afegia que «cal pensar que, en el cas de la província de Tarragona, principalment és gent de Barcelona que canvia de residència i aposta més aviat per comarques com el Baix Penedès o el Tarragonès, que estan a prop de l'àrea metropolitana». Alberich associa que el motor d'aquesta tendència dels últims anys ha estat el preu de l'habitatge, que és més barat en zones de municipis petits i mitjans allunyats de la gran ciutat. Una motivació que, segons explica l'expert, també ha estat present en aquests moviments migratoris durant el 2020, l'any de la pandèmia, però en els quals també hi ha tingut un pes fonamental la voluntat de molta gent, arran dels confinaments, d'anar cap a entorns més agradables i menys densos, que a la vegada són també els més barats. «És probable que fruit de la pandèmia hi hagi hagut menys migracions del normal, principalment per qüestions econòmiques, ja que molta gent s'ha quedat sense feina, i perquè la mobilitat també ha estat reduïda, però les que s'han produït s'han emmarcat en aquesta dinàmica de marxar de zones amb molta població, trobar habitatges més amplis, a poder ser amb jardí, etc.», assenyala Alberich.

El professor de la URV exemplifica aquesta desconcentració de població de les grans ciutats també amb el cas de Toledo. «Toledo és a Madrid el que Tarragona és a Barcelona», diu Alberich, en el sentit que la ciutat de Castilla-La Mancha és molt propera a la capital espanyola, com Tarragona ho és a la capital catalana. «Girona també té un saldo positiu interior en el cas de Catalunya, i l'única demarcació que no el té és Barcelona, com a reflex dels moviments de sortides de les grans àrees metropolitanes a zones perifèriques. De la mateixa manera a Madrid passa amb Ciudad Real o Guadalajara, que són províncies receptores d'habitants de la gran ciutat», afegeix l'expert.

Passa quelcom diferent quan es tracta d'habitants que venen a viure aquí provinents d'altres països. «Es produeix un doble fenomen, i és que la població autòctona té tendència a marxar de les ciutats, però la gent que ve de fora s'hi concentra», diu Alberich. I així ho demostren les dades de l'INE. El fet que els estrangers apostin per les grans ciutats va fer que mentre el saldo interior a la província de Tarragona era el segon més alt de tot l'Estat, el saldo exterior feia que es trobés en posicions més endarrerides. Així, la diferència entre la gent que marxava a viure fora del país i la que venia també de l'estranger era molt més elevada a les províncies de Madrid, amb un saldo positiu de 46.740 persones, i de Barcelona, amb 45.992. Contràriament, pel que fa al saldo interior, aquestes províncies tenien números negatius: -38.240 i -21.510, respectivament, pel que comenta Alberich de la marxa de gent que ja viu al país a zones menys denses.

En aquest cas també es pot posar l'exemple de la ciutat de Tarragona que, encara que en menor mesura, també demostra la prevalença dels estrangers per anar a ciutats i no a municipis petits. El saldo total de la capital de la demarcació va ser de 229 habitants menys el 2020. Si bé el saldo interior va ser negatiu, és a dir que més gent va marxar de Tarragona a una altra ciutat de l'Estat de la que va vindre també provinent d'Espanya, amb una xifra de -756, hi va haver molta més gent que va venir a viure a la ciutat procedent de l'estranger que residents a Tarragona que van marxar-hi, amb una xifra positiva de 527 habitants.

Creixement natural a la baixa

Paral·lelament, Alberich alerta que la població creix per dos factors, les migracions i el moviment natural. «Catalunya és una zona que des de fa un parell d'anys registra més defuncions que naixements, una tendència que la pandèmia ha accelerat i, per tant, si volem continuar creixent, necessitem aquesta dinàmica migratòria, perquè, si només depenguéssim del moviment natural, perdríem població», comenta el professor de la universitat tarragonina. Alberich explica que aquesta dinàmica de més defuncions que naixements té a veure amb el fet que «qui ara està en edat de tenir fills són les generacions buides dels anys 90, quan hi va haver molt pocs naixements i, a més les condicions econòmiques actuals no fan pensar que aquestes persones, que ara tenen uns 30 anys, tinguin gaires fills, amb la qual cosa la natalitat anirà disminuint», i afegeix que, per altra banda, «la mortalitat anirà creixent perquè hi ha més població envellida». Així, Alberich finalitza reconeixent que «el moviment natural no ens fa ser optimistes i, si la província de Tarragona vol continuar creixent, haurà de ser mitjançant el saldo migratori».