Jaume Cardona, caçador d'instants

Càpsules del temps, espais inalterats on no passa res més que els dies i les hores. El fotògraf vila-secà Jaume Cardona s'ha especialitzat en la fotografia de cases, naus industrials i espais públics i religiosos buits o abandonats. El seu treball queda recollit en el projecte La Makineta del Temps (www.lamakinetadeltemps.org), un treball de gran impacte visual que mostra multitud d'espais congelats en el temps.

«La sensació d'entrar en una casa on fa molts anys que no hi viu ningú és molt potent», admet el Jaume. Una sensació, assegura, que només es pot igualar a la que sent en entrar en espais industrials: «Són llocs que havien estat plens de soroll, de trànsit de persones, que de cop han quedat en silenci. La diferència de realitats és molt impactant. De vegades, només han passat deu anys des que es van tancar, però en tan poc temps ja no tenen res a veure amb el que havien sigut».

Jaume Cardona, que treballa en el sector immobiliari, es dedica a la fotografia en les seves hores lliures. Així i tot, admet que el que li ocupa menys temps és fer les fotos: el gruix de la feina consisteix a localitzar els llocs que li interessen: «La principal via per trobar-los és la investigació i, per fer-ho, Internet ho és tot, sempre que sàpigues què busques i com ho vols trobar. De vegades, n'hi ha prou d'estirar el fil d'una notícia publicada al diari, i a partir d'aquí, vaig rascant i lligant caps fins a trobar alguna persona que em porti fins al propietari». L'altra via per trobar els escenaris són els contactes, persones que li parlen de llocs que han quedat tancats i oblidats.

Un cop té l'objectiu determinat, el Jaume, sempre que sigui possible, busca el permís per accedir-hi, però admet que, de vegades, és impossible trobar-lo. Per això, subratlla, una de les normes que s'autoimposa és no violentar mai les propietats quan hi entra sense autorització. Dit d'una altra manera, si hi ha una finestra oberta, no buscarà obrir una porta tancada. Una altra norma autoimposada és la de no endur-se res dels llocs que visita. I, en tercer lloc, no identificar els espais privats que fotografia. «Em limito a ubicar la imatge perquè m'agrada que l'espectador tregui les seves pròpies conclusions, que imagini quina realitat hi havia al darrere», explica.

El Jaume tampoc apareix mai en les imatges, refusa el protagonisme perquè «la finalitat última» de la seva feina, subratlla, «és la de documentar», i de fet té fotografies de llocs que ja no existeixen, «com ara cinemes i teatres que ara són supermercats». És per aquest defugir el protagonisme que el Jaume admet que l'època en què nombrosos mitjans de comunicació es van fixar en ell i el seu projecte va ser difícil de portar, especialment després de sortir a TV3 i RAC1: «Agraeixo que aquella voràgine hagi passat una mica i pugui tornar a ser anònim. Sortir absolutament sol, empapar-me del silenci, per a mi també és una manera de trobar la tranquil·litat».