«A l'exposició de Josep Clarà s'hi troba molta bellesa, és un gaudi absolut»

—Qui va ser Josep Clarà, figura rellevant de l'art del segle XX?

—En síntesi, Clarà era el fill d'un espardenyer d'Olot que sentia interès artístic, motiu pel qual els pares el van portar a l'Escola d'Art d'Olot, que llavors estava dirigida per Vayreda i Berga, dos renovadors de la pintura paisatgística a Catalunya. Això és significatiu, perquè va fer que Clarà comencés una carrera artística diferent del que es feia fins llavors. En fer-se adult, se'n va a França fugint de les guerres colonials i coneix grans escultors, com Rodin. Allà decideix que vol ser escultor i viatja a Grècia i a Itàlia, i s'adona que buscant la perfecció del cos de la dona pot arribar a la proporció gairebé perfecta. Clarà era una persona molt instruïda que tenia una gran obsessió per retratar la bellesa. Amb el temps, triomfa a escala mundial, amb obra a tot el món, però haurà d'esperar 30 anys a tornar a Catalunya. Quan finalment ho fa, es vincula al moviment Noucentista i aquí es molt ben abraçat fins que esclata la Guerra Civil.

—En síntesi, què es pot veure a Vila-seca?

—Prop de seixanta escultures, així com fotografies i vídeos que s'han anat a buscar a la Filmoteca. També són interessants els guixos, que és la peça inicial que feia l'artista a partir de la qual elaborava l'obra definitiva. Una altra cosa molt interessant és el procés tan complex que se segueix per fer una escultura, causa molta perplexitat entre els visitants. En un altre pla, podríem dir que al Castell de Vila-seca s'hi pot veure molta bellesa –en molts casos idealitzada–, perquè Clarà vivia en l'estudi de la forma perfecta. I, finalment, s'hi pot copsar un vincle molt fort amb la cultura mediterrània, perquè Josep Clarà va abraçar les cultures clàssiques.

—A l'exposició de Vila-seca s'hi mostren peces clau de la seva obra?

—Sí, per exemple La deessa, que és una peça de la qual en va fer diverses versions i que actualment es pot veure a la plaça Catalunya de Barcelona, i que a Vila-seca obre i tanca l'exposició. O Èxtasi, que és una picada d'ullet al Simbolisme. També hi trobem obra pública, com un fragment d'una escultura de la Ciutadella, o el Monument als caiguts que va fer per la Diagonal i que va acabar sent molt polèmica.

—Per què?

—Quan va començar la Guerra Civil, Clarà, que estava a Barcelona, se'n va a Olot. Acabat el conflicte hi ha molts encàrrecs de l'església i dels ajuntaments que volen fer escultura pública, i l'alcalde Simarro de Barcelona li encarrega un monument als caiguts. Ell té un gran conflicte intern, fins al punt que fa una escultura que més aviat és una Pietat, sense uniformes i on es fa difícil saber qui és qui. Al terra, hi posa un llorer, símbol de la victòria, fent entendre que no guanyen ni els uns ni els altres. I en diversos diaris i arxius deixa escrit el seu gran malestar amb la guerra i la postguerra. Però la societat catalana ho interpreta com un cant al franquisme. Aquella peça es va posar a la Diagonal i amb els anys es va anar deteriorant fins que la ciutadania la va acabar destruint. Això ens porta a entendre que la Fundació Vila Casas, que és qui col·labora amb l'Ajuntament de Vila-seca en l'exposició, hagi volgut recuperar la figura de Clarà, perquè tot i enganxar aquests anys de guerra, té una carrera excel·lent.

—També hi va haver polèmica amb el que havia de ser el Museu Clarà.

—Sí, ell mor sense descendència però deixa a la germana l'encàrrec de convertir el taller en un museu. Al cap d'uns anys, però, l'Ajuntament de Barcelona el tanca i només queda la Biblioteca Josep Clarà, així que d'alguna manera la seva memòria es difumina. La seva obra la custodien al Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu de la Garrotxa d'Olot, i el que fa Vila Casas és recuperar tot el que es va disgregar, així com la seva memòria, i tornar-ho a posar sobre la taula. Josep Clarà és un artista internacional i és l'hora de retornar-li tot el que va fer per l'art i la cultura.

—Quines impressions li transmeten les persones que descobreixen Clarà per primera vegada?

—A mesura que anem avançant en l'exposició, els visitants van veient que Clarà va dedicar tota la vida a l'art i que era una persona molt apassionada, i això desperta molt d'interès. Aquesta exposició també està generant debats molt interessants sobre qüestions com ara si cal idealitzar els cossos, sobre el que va passar durant la guerra, si l'artista va tenir el destí que mereixia… I en tractar sobre l'escultura pública, acabem fent una valoració molt interessant sobre com els judicis que emetem són extremadament rellevants per la història. Al final, el públic acaba força pensatiu. Però, en qualsevol cas, a sota de totes aquestes capes, hi ha una exposició que busca sobretot la bellesa, així que visitar-la és un gaudi absolut.