«No puc, ni vull, fer històries morals en què la protagonista sempre se'n surt»

—Els aspirants al Ramon Llull es presenten amb pseudònim, però penso que, qui l'ha llegit, la pot reconèixer fàcilment.

—Un dels membres del jurat em va explicar que de seguida ho va saber, que era jo. Jo també pensava: quan es trobin el tercer parèntesi, ja ho sabran. Però és igual, no? També passa que, com que la novel·la està escrita en primera persona, si el gènere del lector coincideix amb el de l'autor, sol buscar-lo i trobar-lo, s'imagina la seva veu. Sempre demano que no m'hi vegin a mi, però això també els passa a altres col·legues que fan servir la primera persona. Jo, quan llegeixo Dinero, de Martin Amis, li veig la cara, no ho puc evitar.

—S'està fent un fart de demanar que no l'hi veiem a vostè, en la protagonista, però tots insistim a assenyalar-la.

—Sí, però és igual, no passa res. El lector podrà gaudir una mica més de la novel·la si no m'hi veu a mi, però no passa res.

—És que la Remei, que és la protagonista, té moltes coses que ens fan pensar en l'Empar. No s'ho esperava, això?

—Quan tu retrates els altres, també et retrates a tu. Tot és biogràfic, però tot és ficció, i aquesta barreja, per a mi, és inevitable. A més, jo m'ho he de copiar tot. Copio una cara o un cos que m'agrada, un to de veu, una casa… La distribució de la casa de la protagonista és la d'un amic que és violinista. Sense voler, me l'he copiat.

—Sembla doncs inevitable que el món de l'autor s'escoli per algun forat de la seva obra. Quina frontera es marca?

—Mai faig plànols. Alguna vegada sí que només tinc un final, i llavors he de construir la història, però altres vegades no. És allò tan cursi de És que els personatges se m'emporten… Però és una mica veritat: caus del cavall i allò se t'endú. D'altra banda, hi ha una cosa que la tinc molt clara, i és que no puc, ni vull, fer històries morals com les que trobem en sèries com Gambito de dama. No dic que la sèrie no m'agradi, però aquesta fórmula de dona en un món d'homes, amb un problema, però que sempre se'n surt… Això, no. A mi no em surt salvar tant els personatges. I no vol dir que els deixi caure, sinó que els acompanyo, però allò que fan tampoc és exactament allò que jo faria o recomanaria.

—A Benvolguda, la primera persona en la narració és clau.

—Sí, però les primeres persones són molt arriscades. Si surten bé, són el doble de vives, però si surten malament, són una hòstia contra la tanca, a la pàgina 3. Aquesta és la seva màgia. Tot i que vaig dubtar i vaig fer proves de tota mena, vaig pensar que la història la demanava. Em va passar una cosa semblant amb el present i el passat, i al final vaig escollir el temps present perquè dona aquesta idea de corrent de pensament. Per això també vaig incloure uns petits tallets als capítols, no ho havia fet mai i també era un risc, però estic contenta d'haver-ho fet.

—I la crítica, com la paeix?

—Si les crítiques són bones, ets molt feliç. Si no, sap greu. És veritat allò que depens de la bondat dels estranys: si tothom comença a dir que la novel·la li ha agradat, doncs perfecte, però si et diuen que el nen és lleig…

—També pot passar que l'autor se senti incomprès.

—Sí, però normalment, els crítics tenen raó. A més, les crítiques no solen ser gaire diferents. Jo, pensant en la crítica, patia pel final de la novel·la, perquè no és un final salvador. Però totes les crítiques diuen que el final és rodó, tanta por que tenia jo. Les crítiques són interessants. En vaig llegir una que afirmava que la protagonista tenia un passat d'abusos que exagerava. I aquesta lectura em sembla supercuriosa, perquè en un moment donat ho diu, la Remei, que els ha exagerat. Però, és veritat o no? El que diu el crític no és exactament el que jo pensaria, però està bé.

—A la novel·la, la protagonista clama per una Nova literatura contemporània menopàusica. És el que ha fet? Com li ha anat?

—A la roda de premsa del premi em van preguntar si havia escrit una novel·la sobre la menopausa. Jo vaig respondre que no, perquè ho creia, però ara veig que tracta més de la menopausa del que em pensava. Potser algú jove o no tan jove, dirà Quin pal!, però jo volia fer una obra literària sobre això. Oi que tots hem llegit Philip Roth, que explica el declivi sexual masculí, i ens ha agradat? I, a més, ningú ha dit que sigui un llibre per a homes. Jo espero que ningú digui que el meu és un llibre per a dones. De fet, no ho han dit, però si ho diguessin, tampoc ho notaríem, perquè el major nombre de lectors de literatura de ficció són dones.

—I ara què, Empar? Ja està fent tot el que vol fer?

—Si pogués, m'agradaria molt fer un programa de llibres amb format de late show, amb tot d'escriptors parlant amb passió, com si fos un programa de futbol. I també escriure teatre. Però vaja, ja estic molt contenta escrivint.