«Als joves la guerra els ho va tallar tot»

— Què és el camí dels Morts? — És un dels camins del Camp de Tarragona amb més mal averany. Inicialment, unia el Castell-Monestir d'Escornalbou amb la Catedral de Tarragona, perquè per allà hi portaven els canonges que morien a Escornalbou i que, pel seu rang, tenien dret a ser enterrats a la Catedral. Hi va haver un moment en què, per la pesta, aquell camí es va deixar d'usar, perquè passava per ciutats com Reus o Riudoms, i en van fer un de nou. Per tot plegat, aquell camí que no portava a cap finca i per on només passaven els morts, tenia molt mala estrugança.

— Què hi ha de realitat i què de ficció, en la història que narra en la seva novel·la?

— Diria que el 95% del que explico és real, encara que hi hagi aspectes que puguin ser difícils de creure, com algunes tradicions de la Fatarella. Però si dic que hi havia gent que portava penjada una llengua de serp, o que una dona a qui li van matar l'home es va fer passar la mala gana menjant rates, és perquè eren coses que es feien així de veritat. L'any 36, a la Fatarella ja hi havia una carretera, però només feia uns quinze anys que la tenien. Fins llavors, havia sigut un poble totalment aïllat, sotmès a determinades particularitats i sense cap mena de capil·laritat amb els pobles del voltant. L'únic nexe d'unió eren les noves que els portaven els pagesos.

— Com li arriba la història que explica al llibre?

— A casa, a la Fatarella, la mare era pagesa i el pare paleta. Quan era temps de treballar la terra, ens quedàvem a dormir al mas, un espai on hi havia l'estable del ruc amb la menjadora, la pallissa on dormíem i una mica de foc per cuinar. I aquí s'acabava… Però era divertit, ho recordo amb enyorança. Allà tothom explicava coses, i una de les contalles era la d'un home a qui, durant la guerra, li havia comparegut al mas un xicot de Vila-seca que fugia de l'anarquisme, perquè havia hagut de matar un faista que volia violar la mare. I encara em va sobtar més quan vaig saber que se l'havien trobat en un amagatall de pedra. Així que em vaig proposar novel·lar la història d'aquest xicot que fuig i s'amaga a la Fatarella. Allà troba molt de contrast amb la forma de viure, que considera molt endarrerida respecte a Vila-seca, la qual està només a 60 quilòmetres en línia recta.

— Precisament al llibre se'n fa un retrat precís, del municipi de Vila-seca, de la seva història i dels seus indrets.

— Sí, estava una mica en deute amb Vila-seca. Hi vam viure 25 anys molt intensos que van coincidir amb la segregació de Salou i la treballosíssima implantació de PortAventura. Tinc molt bona relació amb la gent i un coneixement exhaustiu del territori, i tenia ganes d'explicar-ho. Literàriament encara no l'havia tractat mai.

—La seva història ens parla de la guerra del 36 des del punt de vista dels que no van combatre, i també de la dels joves, a qui el conflicte va estroncar la vida.

— Sí, els dos punts essencials de la novel·la són la gent que es va ficar en amagatalls com si fossin conills, i els joves que van veure tallada la seva progressió vital, i que personifico en la parelleta protagonista, uns nois alegres i vitals, que veuen com tot els queda tallat. Les persones grans m'havien explicat que, durant la guerra, els nois no sentien cap mena de desig, i a les xiques se'ls tallava la regla, podien estar tres anys sense tenir-la, a causa del patiment, la por, la gana…

—També hi ha la voluntat de contribuir a la memòria històrica, i precisament des d'aquesta perspectiva, menys habitual.

—Encara que no sigui l'habitual, hauria de ser obligatòria, perquè no pot ser que ens quedem amb el que ens han explicat interessadament. Hem de fer un esforç per conèixer la veritat: si allò que va passar va ser un cop d'estat, no podem dir que va ser una guerra civil, i si hi va haver milers de morts, represaliats, torturats, empresonats i segrestats pel franquisme, no pot ser que avui encara s'estiguin queixant pels 3.000 morts del faisme. Dins de la ignorància es viu molt bé i és molt còmode, però mentre vius en la ignorància els altres et porten pel camí que volen. Jo lluito contra això.